Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 7 - Rafael Hinojosa - 24/11/2011
Descarrega'l en format PDF

Paco Candel i els immigrants

Rafael Hinojosa

President del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya (2003-2006)
Fou diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya

Pedro Candel, el pare del Paco Candel, va arribar a Barcelona l'any 1929 i va treballar com a picapedrer en les pedreres de Montjuïc. Era el temps en què es preparava la celebració de la gran exposició universal a Barcelona.

Alguns dels seus familiars treballaven ja en aquella important obra i li havien aconsellat deixar el poble i que vingués a treballar a la gran ciutat. Poc després d'arribar es va comprar una barraca i va fer venir la dona i el seu fill Paco que tenia dos anys. Així va començar la història del nostre personatge, qui, després de malalties i altres problemes comuns dels immigrants de l'època, hauria d'esdevenir un home molt important per a tots els altres immigrants. L'obra del Paco Candel està impregnada de vivències dels immigrants d'aquella època. Són els qui van arribar a Catalunya i, en particular, a Barcelona durant els anys quaranta i seixanta. Aquestes persones bàsicament procedien de l'Estat espanyol; venien d'Andalusia, Múrcia, Galícia, Extremadura, i altres eren antics refugiats de la Guerra Civil que s'hi havien quedat després d'aquell període dramàtic o que tornaven de França.

La majoria eren persones que s'havien fet un tip, desesperats i avorrits, d'anar cada dia a la plaça del seu poble a esperar que l'encarregat del "señorito" del poble, el terratinent de torn, els volgués contractar per una jornada de sol a sol, per un sou que no els permetia alimentar la família, a més de no tenir cap dret laboral ni social. Si no era contractat aquell dia, no hi havia cap diner que dur a casa.

Quan la família arribava a la desesperada conclusió que al poble no tenia futur, el pare amb els germans més grans agafaven la maleta i marxaven a Catalunya, especialment a Barcelona, com hem dit, a provar sort; més tard s'hi afegiria la resta de la família.

El Paco Candel retrata aquestes persones en el seu llibre Els altres catalans de forma magistral i definitiva. Aquest llibre va ser, i és en l'actualitat, el punt de referència per a tothom que vulgui saber les peripècies d'aquelles persones i com es van anar integrant en el nostre país.

De fet, altres llibres d'en Candel com ara Ser obrero no es ninguna ganga, o El empleo, o Algo más sobre los otros catalanes i, sobretot, la gran novel·la Donde la ciudad cambia de nombre, parlen directament o indirecta dels immigrants de l'època; són els seus personatges i els seus veïns.

La primera preocupació dels immigrants, en arribar a Barcelona, era la d'on es podia anar a dormir. Si tenien algun amic, encara que aquest visqués rellogat en un pis compartit amb altres persones, procurava que se l'admetés durant un temps fins que ell pogués trobar un lloc, una habitació o una barraca, o bé llogada o bé comprada o que es construiria ell mateix. Les barraques tenien de vint a trenta metres quadrats.

Així va aparèixer tot un seguit de suburbis al voltant de Barcelona; "El camp de la Bota", "Les Cases Barates de Can Tunis", "El Somorrostro", "La Perona", "Jesús i María" i tants d'altres que el Paco coneixia perfectament. La vida en un suburbi tenia tots els problemes que puguem imaginar: no hi havia aigua corrent i, per tant, calia anar a cercar-la a una font pública; no hi havia condicions higièniques de cap tipus, no hi havia wàters, ni dutxes; podeu imaginar els problemes especialment de les dones per a la seva higiene personal?; tampoc hi havia electricitat i s'havien d'il·luminar amb espelmes o amb "carburs de miners". Si plovia hi havia goteres i filtracions d'aigua per tot arreu, atès que els sostres eren fets amb fustes i amb una espècie de tela asfàltica posada al damunt, "cartó-cuir".

El treball

Afortunadament, de feina n'hi havia molta, malgrat que els sous eren baixos i les jornades llargues; però, com hem dit, no era difícil trobar feina, sobretot en la construcció.

Hi havia unes quantes fàbriques que van arribar a ser emblemàtiques, de les quals més tard sortirien molts militants sindicalistes i lluitadors contra el règim franquista; aquestes eren la Seat, la Macosa, la Hispano Olivetti, la Maquinista Terrestre i Marítima, Lámparas Z, Foment del Treball i Construccions, on la mà d'obra era molt necessària i intensa i els immigrants eren fàcilment contractats.

El Paco Candel prenia nota de tots els fets que li explicaven els seus amics, els veïns o qualsevol persona que ell pogués interrogar sobre les seves experiències laborals o de convivència en el barri, a fi de conèixer de primera mà el que estava passant en els seu entorn i així perfilar els arguments per a les seves obres.

Consciència de pertànyer a un nou país

A les persones que arribaven a Catalunya amb la intenció d'aconseguir un futur millor per a les seves famílies, calia donar-los temps perquè arribessin a comprendre, a grans trets, les especificitats de la cultura catalana, les qüestions quotidianes, la història, com a mínim immediata i, com element fonamental, la llengua, de la qual no en sabien l'existència, que aquí es parlés un idioma diferent del castellà.

La integració es va anar fent sense dificultats insalvables, malgrat les restriccions que imposava el règim franquista, amb la prohibició, entre d'altres, de parlar en català a les escoles i en públic; sense cap tipus de premsa escrita, ni ràdios ni cap mitjà de comunicació social que pogués familiaritzar els nouvinguts amb la llengua.

Molts dels immigrants, majors de quaranta anys, sabien poca cosa més que escriure el seu nom i, quan havien de signar un document, moltes vegades ho feien amb l'empremta digital perquè no sabien escriure. Així era de baix el nivell de molts dels qui arribaven a Catalunya.

Però ells volien que, si no ells, fossin els seus fills els qui tinguessin l'oportunitat de ser diferents, que estudiessin a les escoles dels barris on vivien. No volien que desaprofitessin la possibilitat d'arribar a ser persones instruïdes. Aquests joves i els seus fills són els qui s'anirien incorporant al món de la cultura i del coneixement dels trets fonamentals del que serà el seu assentament definitiu.

Van experimentar la convivència amb els companys de treball i del barri, el descobriment que a Catalunya es parla un idioma propi i les seves peculiaritats en el terreny dels costums; la cultura, el folklore, la gastronomia, aquí van descobrir el pa amb tomàquet, el conill amb allioli, l'esqueixada de bacallà, la botifarra amb mongetes, i tantes altres varietats de la gastronomia tan diferents de la dels seus pobles d'origen. Tot això anava configurant un ciutadà arrelat a Catalunya.

El Candel i els immigrants de la seva època van contribuir de forma notòria a la conquesta de les llibertats de les persones i del poble de Catalunya durant el franquisme i després en la transició, com ara explicaré.

Cap als anys seixanta i setanta, les barraques van anant desapareixent, els seus habitants van anar a viure als barris de Verdum, La Trinitat, Baró de Viver, Pubilla Cases, el Besòs, Habitatges de la Pau, el Congrés Eucarístic, Casa Antúnez i d'altres. En aquest barris, els immigrants s'anaven integrant en el teixit social del barri tot incorporant-se als centres esportius, a l'associació de veïns on es feien tot tipus d'activitats culturals i d'esbarjo, on es creaven biblioteques populars, s'organitzaven excursions per conèixer el país, es feien classes de català de manera semiclandestina, etc.

Va ser en aquestes associacions de veïns on es van començar a organitzar actes reivindicatius per millorar els serveis de transport, per aconseguir escoles públiques, ambulatoris, espais verds per a les criatures i les persones grans. Es feien actes de solidaritat amb obrers acomiadats, o que estaven en vaga o empresonats. Va ser en el si d'aquestes organitzacions que es prenia consciència que s'havia de lluitar per conquerir els drets de ciutadania i per la llibertat que el franquisme no volia de cap manera atorgar.

El Candel va tenir una bona relació amb els moviments d'Acció Catòlica Obrera, com ara la JOC (Joventut Obrera Catòlica), l'HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) i l'ACO (Acció Obrera Catòlica ). Jo el vaig conèixer durant la meva militància a la JOC. Ens va deixar casa seva per fer reunions de joves on jo donava xerrades sobre la història del sindicalisme.

També tenia bona relació amb els capellans joves que eren consiliaris d'aquests moviments, especialment amb en Jaume Cuspinera, de qui érem tots dos grans amics. Aquells capellans (vicaris de parròquies en barris obrers) van obrir les portes de les seves parròquies (moltes vegades contra el criteri dels seus superiors, els rectors de la mateixa parròquia) als treballadors per tal que es poguessin reunir i celebrar les seves assemblees, i així anar configurant la creació de moviments sindicals, com ara CC.OO, la USO i la UGT, que ja existia però clandestina, així com el SOC, sindicat obrer d'inspiració cristiana que havia estat fundat per militants de la UDC en la clandestinitat.

Molts dels immigrants van anar ingressant en moviments polítics clandestins. Els militants procedents dels moviments catòlics tenien com a exigència de la seva acció catòlica adoptar un compromís "temporal" de lluita per la consecució dels drets de llibertat que el dictador negava. Com era natural, els obrers procedents de la immigració es van anar afiliant al PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), d'inspiració comunista, partit que va tenir un gran paper en la Transició tot evitant temptacions lerrouxistes a Catalunya, cosa que li hem d'agrair molt i molt. Altres es van comprometre amb partits d'inspiració socialista, com ara el MSC (Moviment Socialista de Catalunya), que dirigia el recordat Joan Raventós, l'Agrupament Socialista d'en Pallach, mort prematurament i desgraciada, i altres partits de menys transcendència però també importants en aquells moments.

Els immigrants, entre els que sempre trobàvem en Paco Candel, van participar massivament en les grans manifestacions populars on demanaven "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", les quals no haurien estat de tant èxit sense la presència d'aquests nous catalans, integrats en el teixit social de Catalunya. Eren aquells altres catalans descrits per en Paco en el seu famós llibre. El món obrer català, el món sindical i els partits polítics en general es van nodrir de molts militants procedents de la immigració, de manera que, en l'actualitat, un d'ells ha estat President de la Generalitat i d'altres, centenars, són regidors, diputats de les Corts Espanyoles i del Parlament de Catalunya, cosa que fa palesa la gran capacitat d'integració que ha demostrat una vegada més Catalunya.

Al Paco Candel li devem molt, tant els catalans de sempre, com els catalans que vam arribar d'altres contrades de l'Estat i, per això, cal que la seva obra i la seva memòria no es dilueixin en el temps, cal que els joves i els immigrants d'ara el coneguin. És per aquesta raó que la Fundació Paco Candel s'esforça a difondre la seva obra i a mantenir viva la seva presència.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web