Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 8 - Esther Pardo - 12/02/2009
Descarrega'l en format PDF

Associacionisme i Candel

Comunicació presentada al I Congrés de l'Associacionisme Cultural Català

Esther Pardo

Autora del llibre
Els carrers de Paco Candel

Tots tenim un primer record de la infantesa del qual en som conscients. El que cada un de nosaltres anem sent al llarg de totes les etapes de la nostra vida ve marcat pel que ha succeït al nostre voltant des del dia en què vam néixer. Algunes vegades no és el primer record sinó el segon o el tercer i se'ns capiculen les dates, els moments i les sensacions. Tots pensem, de vegades, que no seríem com som si no haguéssim conegut a tal o qual persona o si els nostres pares ens haguessin matriculat en una escola en lloc d'una altra; o bé que l'ofici del veí del davant de casa ens ha marcat per a tota la vida al compartir amb nosaltres la feina que feia i l'amor que li tenia. O potser, concretant, ens n'adonem que som al costat d'un grup de persones que tenen unes inquietuds semblants a les nostres. I perquè ens agrada compartir i pensem que junts podem aconseguir més coses que no pas anant sols pel món -hi ha gent que tria aquesta opció-, ens hi associem perquè volem fer una pinya i anar junts.

Tot això, ve al cas perquè la gent del meu barri-avui per cert tornat a recuperar el seu nom antic de "La Marina de Sants"-, també el barri del Candel, va tenir des de començaments del segle XX la dèria d'associar-se, d'agrupar-se i molt, per fer arribar la cultura a un lloc on la gent era bàsicament analfabeta.

El Candel va créixer envoltat d'aquestes associacions i, com deia abans, es va anar formant en elles. És en el temps de la República, a la parròquia de Can Tunis -ho explica en el seu llibre "Historia de una parroquia (Los Avanguardistas y la guerra)"- on es forma el grup d'Avantguardistes.

Aquest grup tenia la seu dins la Parròquia de la Mare de Déu de Port, a l'antiga església (que va ser cremada al començament de la guerra civil), i estava format per nens, que s'anomenaven "avantguardistes", i que quan arribaven, crec, als 16 anys, passaven a formar part de la Federació de Joventuts Catòliques. Aquest grup parroquial, que recorda l'esperit del moviment escolta de convivència i amor per la naturalesa, creixia al barri, eminentment anarquista, en els anys de la república al costat d'altres associacions de caire polític però que feien una feina cultural entre els veïns. És el cas de "L'Ateneu Popular" de la CNT, que tenia a la seva seu un cor i un teatre; i on hi havia fins i tot una escola, l'ideari de la qual sortia dels llibres de Ferrer i Guàrdia, el pare de l'escola moderna.

Al costat, en el mateix barri de Can Tunis, també existia el "Casal de l'Avi" del que n'era responsable Esquerra Republicana; el centre social que va fer l'Estat Català i també l'associació monàrquica Alfons XIII. I com havia de ser, la música també hi tenia el seu destacat lloc amb el cor de Clavé "La Lira tunisenca".

En els anys trenta, va néixer a la muntanya de Montjuïc l'"Agrupació d'hortolans", amb els mateixos plantejaments polítics d'Esquerra Republicana; el seu portaveu era la revista "Montjuïc", que es va editar des de 1934 fins al 1937. Els socis comptaven a la muntanya amb 2.000 horts, 800 dels quals eren de gent de l'agrupació. La propietat de les terres era en un 30% de l'Ajuntament i la resta particular, no dels propis hortolans. Ja des de l'any 1910 hi havia horts en aquest lloc i els cobrava lloguer la Junta de l'Exposició. L'any 36 van pensar en constituir la "Cooperativa Popular de Cases Barates de l'Agrupació Montjuïc". L'any 1937 l'Agrupació es convertí en Sindicat agrícola, amb el següent lema: "que la terra floreixi per l'esforç de l'home". Avui, queda un homenatge a aquests horts a l'entrada del barri de Can Clos, on l'Ajuntament hi té un espai que lloga als veïns que vulguin fer passar l'estona plantant les seves verdures.

Pensem per un moment en com va acabar sent el Candel d'adult. Tenia per una banda la influència del seu pare, amb ideals anarquistes i els moviments politico-culturals del barri amb idees llibertaries i el desig d'igualtat entre tots els homes; per l'altre, la seva mare, catòlica practicant i que duia, mentre va poder, el seu fill a l'aixopluc de l'Església.

I el Paco anava observant, convivint i llegint d'aquestes dues fonts. A la parròquia de Port editaven una revista, "L'ideal", que es va editar de l'any 1933 al 1936, on ell ja hi col·laborava, sota la direcció del rector i la influència de la FJOC. Allà també tenia a la seva disposició els llibres de la biblioteca de l'església, on ell pot començar a llegir llibres que d'altra manera no hagués pogut fer-ho, tant i tan variat. Al mateix temps, com ja he dit, durant la República, llegia la Frederica Montseny i pel barri, entre els nois, de mà en mà, es passaven el llibre de Ferrer i Guàrdia.

Després de la guerra, "L'ideal" va treure un sol exemplar l'any 1944 i un altre el 1949. En la seva última etapa, entre 1963 i el 1967, en la que en Candel, poc o molt , també hi va col·laborar, la revista va ser la portaveu del barri de cara a la formació de la Cooperativa d'Habitatges. Pensem que aquests anys són els que més quantitat de barraques hi va haver a tot el barri dit de la Zona Franca i la muntanya de Montjuïc.

En aquest conglomerat de barris del Candel, hi succeeix una curiositat, que no sé si s'ha donat en d'altres llocs de Barcelona i és que al barri de Plus Ultra, que és un dels més petits que hi ha la Marina, als voltants de l'any trenta hi havia unes penyes que sustentaven la coral Plus-Ultra amb rifes o loteries per fer sortides i excursions. Els noms d'aquestes eren ben divertits :"Els vagos", que sustentaven els veïns de la casa gran i Aviador Franco. "Els alegres", els dels carrers Ruiz de Alda i Franco. "La penya del Carbazo" de Ruiz de Alda i la "Penya de l'agulla".

L'any 1956, un cop inaugurats els pisos de Can Clos, els seus veïns ja van fer el seu centre cívic, possiblement, en primer lloc per veure de resoldre les mancances d'uns habitatges tan petits i tan mal fets, però també per portar una vegada més la cultura a un barri que és en un forat i en aquell temps quasi bé aïllat. Quan hi entraves, a la porta s'hi podia veure un cartell: "Prohibida la entrada de perros y gatos y otros animales excepto pájaros. La Junta". En aquell centre també hi havia un petit teatre i molta afecció a jugar a escacs. És possible que el Paco també hi anés alguna vegada. Sempre va estar molt lligat a totes les associacions del barri i hi va col·laborar, encara que ell no fos un del associats. Va recórrer també, portant una mica de cultura, amb el grup de teatre "La Pipironda" junt amb Huertas Claveria i Figueruelo, apart de a Can Clos, a les barraques no tan sols de Montjuïc, sinó també de la "Perona", al Carmel i a qualsevol altre lloc de tot Barcelona on hi havien gitanos.

Penso però que des que va començar a viure al barri de Port, de qui va ser més a prop és del cor de Clavé "La Joia de Montjuïc", que assajava al bar del "Remendo", també conegut per del Iberia, que era al costat de casa seva, l'Esglesia de Port. Després d'anys de no tenir contacte amb ells escriu un article al diari Avui en el que explica que ha vist pels carrers del seu barri de Port, en el que temps enrere hi havia hagut tres associacions corals, un grapat de noies ensenyant cames i uns quants tocant el tambor. Els cantaires de "La Joia" van trucar al Paco per explicar-li que encara eren en actiu. I com a disculpa per la relliscada va escriure l'article al Periódico titulat "Música Maestro". Aquest ha estat, segons els components de l'associació coral, un dels més macos que ha escrit mai el Candel.

A partir de 1971, neix l'Associació de Veïns de Port, amb els que també va compartir un temps i que editaven una revista de nom "Los vecinos", amb la que també el Paco va col·laborar escrivint.

Amb qui també va col·laborar en Paco va ser amb l'Associació d'Artistes de la Zona Franca. Amb ells anava a totes les presentacions d'exposició del que feien i fins i tot escrivia els textos. Aquesta associació d'artistes és la que ha creat el trofeu que es lliura en el certamen literari Francesc Candel, que representa la Farola del Llobregat.

Per acabar el repàs d'entitats associatives amb les quals ha estat en contacte en Paco Candel, haig d'explicar el que va passar el darrer dia de la Mercè, en què vaig anar a passejar per Barcelona per gaudir de la Festa Major de la ciutat. Volia recordar els anys en què era petita i em portava el meu pare a veure els cavalls de la Guàrdia Urbana amb els seus adorns de plomes, i vaig anar a parar a la plaça de Sant Jaume. I, de cop, em vaig trobar, sobtada, que allà hi era ell, el Paco, al bell mig de la plaça envoltat de molta, moltíssima gent vinguda de tot arreu, de tot arreu del món, vull dir. Ell era allà, al costat dels Gegants de la Ciutat i de tots els seus convidats en dia tan assenyalat, dels qui, com ell, venien des de cada un dels districtes de Barcelona i dels pobles del voltant.

Em va fer una estranya sensació. I, de cop i volta, vaig pensar... com ha vingut fins aquí? Qui l'ha portat? I en fer un cop d'ull amb la mirada vaig veure el grup de persones que el sostenia i el feia ballar, i que s'identificava amb la seves samarretes de "l'associació de Geganters de la Marina".

És la darrera associació amb la que va col·laborar en Candel, la qual, a força de cames, braços i la música de les gralles, dóna vida al gegantó del Paco.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web