Ferran Soriano (Les Corts, Barcelona, 1944) va descobrir aviat la seva vocació d'escultor. Va ser el dia que s'adonà que podia fer art amb la tècnica de modulació del ferro que havia adquirit fent l'ofici de planxista. El 1970 va fer la seva primera exposició i desprès n'ha fet centenars arreu de Catalunya, Mallorca, Eivissa, Andorra, Castelló, Perpinyà, Cotlliure, Logronyo, Astúries... Les seves escultures també han estat exposades a Guadalajara (Mèxic), Nova York i Chicago (USA), Itàlia, Paris, Sant Petersburg (Rússia), Holanda, Bèlgica... i li han estat encarregades obres que poden ser visitades en espais públics de diferents ciutats. De pensament progressista, sempre ha viscut al popular barri de Bellvitge de l'Hospitalet, molt a prop d'una de les seves escultures. Però també és present al recinte del F C Barcelona, Sant Boi, Sant Pere de Ribes, Begues, Rubí, Vic, Santa Perpètua de la Moguda... La seva trajectòria ha estat reiteradament reconeguda: Saló d'Art de Martorell, Cercle Artístic de Sant Lluc, Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat, Col·lectiu d'Arts Plàstiques de Sants...

Aficionat també a escriure poesia, l'unia una bona amistat amb Paco Candel, que el va vincular altruísticament a la seva Fundació. Seves son les escultures dels guardonats en les deu edicions del Memorial Francesc Candel, així com la maqueta del monument commemoratiu de la publicació de "Els altres catalans", que està previst ubicar davant de la biblioteca que porta el nom del reconegut autor del llibre. Hem volgut conversar amb Ferran Soriano, buscant aprofundir en la vida i el pensament de Paco Candel.


-Un monument als altres catalans? O un monument commemo- ratiu del mig segle del llibre "Els Altres Catalans"?
Per part meva, el sentit de l'escultura és l'homenatge a Paco Candel, l'amic que sempre vaig tenir al costat en el meu camí pel món de l'art i a la seva permanent idea de societat.

-Quina és la idea conceptual del monument?
La idea que sorgí a les reunions de patrons de la Fundació era la de commemorar l'aniversari del llibre. Quant a concepte, basant-me amb la meva estreta relació d'amistat amb l'escriptor i la col"laboració de molts d'anys, vaig intentar recollir en un sol element, trets què son propis en la meva obra, amb la temàtica del llibre, deixant la imatge en buit d'en Paco, fixant-la per molts d'anys davant la Biblioteca que du el seu nom en el seu barri. Sens dubte, vol ser un homenatge. Molta gent del barri hi està d'acord en que s'acabi fent. El què demostra que el model de convivència que ell proposava ha arrelat i és vigent en el pensament i sentiment dels veïns.

-Un homenatge a Paco Candel per la seva proposta de convivència. Què creu que va aportar a la integració social dels immigrants?
L'aportació de l'obra d'en Paco Candel, sens cap dubte fou important. Ell va escriure que era una persona del mateix extracte social que els personatges que retratava. Això el feia proper tan en el llenguatge com en la filiació permanent a un barri obrer. Vaig constatar la seva popularitat quan l'acompanyava

-Vostè viu a Bellvitge, s'entén allà el missatge de convivència de Candel?
Freqüentment vàrem estar junts a Bellvitge. Puc dir que es produïa una empatia considerable amb ell, conseqüència de l'extracte social del barri. Hi havia persones que ignoraven els fets que denunciava, però hi havia un bon nombre de gent conscienciada, implicada ja en la lluita i la reivindicació de les deficiències d'un barri recent, nascut per encabir persones vingudes de molts llocs. Entre ells generava una gran admiració.


-Com Paco Candel, vostè ve d'una família d'origen valencià. Va ser dificultós sentir-se integrat a Catalunya?
Podríem dir que a la meva família hi ha tot el ventall de l'auca. Jo vaig néixer a Barcelona, l'avi patern era valencià, en Emilio Soriano, i catalana de socarel l'avia, Carolina Pla i Puig. A l'avi no el vaig conèixer, va morir relativament jove. Per part de mare eren murcians, Jesús Rivero i Juana López, que abans que jo foren els pioners de viure en aquell primitiu i desarrelat i inhòspit Bellvitge. El meu pare Joaquim era català, de Barcelona i la mare, la Dolors, aragonesa de Libros, Terol, no excessivament lluny de Casas Altas d'on era en Paco. La integració va ser bastant fàcil. A casa sempre ens expressàvem en català.

-Valori l'obra literària de Candel en relació amb l'analista social que era...
No descobreixo res en aquestes alçades, si dic, que va ser fonamental per entendre una problemàtica social i política de l'època que van descriure, sovint amb una cruesa que no tothom encaixava. Amb els anys s'ha demostrat que el seu anàlisi és imprescindible, si es vol entendre mínimament aquell món i aquelles situacions, gairebé volgudament marginals.

-Candel va dir allò de que la terra fa l'home... Ho creu cert?
Ho va defensar en moltes conferències, de vegades enfrontant-se a opinions adverses. Tenia bona mà per fer-se entendre en virtut del públic que tenia davant. Ho creia i l'entenia qui era obert, encara que no sempre fos així.

-El concepte "Catalunya un sol poble" ha arrelat com una gran proposta .
Pensava en Catalunya com a poble d'al"luvió, on històricament s'han produït arribades d'immigració que, al cap d'una o dues generacions, han desenvolupat el sentit de pertinença en que basava el concepte. Avui, amb tot el moviment polític independentista i social, no ho oblidem, trobem una gran quantitat de cognoms, que abonen la tesi d'en Paco Candel.

-Triï tres dels llibres que va escriure Candel i doni les raons per escollir-los.
"Hay una juventud que aguarda" és un llibre que vaig llegir-me el 1973 a Sevilla on vaig anar a fer una exposició. Dies abans en Paco me'l regalà amb motiu de la temàtica, dient-me que m'hi sentiria reflectit, com així va ser. En ell sorgeix el neguit d'un grup de gent jove ànsiós per destacar dedicant-se a l'art o la literatura. El vaig llegir amb avidesa, quasi devorant-lo.
"A cuestes con mis personajes". Entrayable. A part de mencionar que vam anar de jurats en un concurs de pintura al seu barri, hi fan acte de presència molts dels seus personatges. Me l‘envià el 1975 a Roma, on hi vaig ser becat durant sis mesos. Va fer-me una dedicatòria inoblidable "Al magnifico escultor Ferran Soriano y su mujer, deseando que mi libro les distraiga un tanto en su éxodo romano. Con mi amistad. ".
"Crónicas de marginados" del 1976. En aquest llibre, a més de la denúncia de la gent que en aquells anys quedava al marge, tant de l'ensenyament, com de la cultura i de la possibilitat de l'ascensor social que implicava la millora econòmica. L'escullo pensant que Candel coneixia que la meva obra tenia una vessant social força marcada. Aleshores li cedia algunes de les meves pintures o dibuixos per il"lustrar les seves cróniques...", tant en periòdics com al llibre esmentat.

-Com va començar la seva amistat amb Candel?
Es remunta al 1972 i ja està documentada el 1973, quan em presentà una exposició al Taller de Picasso de Barcelona. Jo amb anterioritat, ja estava preocupat pels temes socials, que ja apareixien en els meus primers treballs. Havia llegit llibres de Candel, principalment "Els altres catalans". Preparant la meva primera exposició individual al vestíbul de Ràdio Barcelona de la mà de Lina Font, vaig conèixer el pintor Pepe Cegarra que estava muntant la seva exposició sobre els "Barbuts de Barcelona", entre ells en Paco. Vaig dir-li que el voldria conèixer, quan precisament l'estava esperant, perquè veies el seu retrat. Allà va donar la mesura de la gran persona que era Paco. Temps abans jo li havia escrit una carta, però no havia rebut resposta i s'ho vaig dir. Em demanà l'adressa i, passats uns dies,vaig rebre un sobre gran on hi havia la carta que al seu moment m'havia contestat. Li havien retornat i no la va llançar, cosa que molta gent segurament hagués fet. Així va néixer una amistat que durà fins la seva mort.

-Pot descriure la darrera conversa?
No ho puc precisar, segurament no va variar molt de les que sempre havíem mantingut. Ja estava hospitalitzat a l'Aliança, al carrer Pare Claret, on anava jo cada setmana a visitar-lo, tal com feia temps abans, quan estava al pis de la Joana Gardés, prop de casa seva. Les converses però, a l'Aliança, giraven sobre les qüestions dels amics, l'art i la literatura i, com no, la salut. Esporàdicament sobre la seva Fundació, que no feia gaire havia encetat l'activitat.

-Pot definir la personalitat de Paco Candel?
Potser ja ha quedat marcada a grans trets en contestar alguna altra pregunta. La seva proximitat amb mi, les afinitats en quan a la poesia, tot i que fins l'any 2003, no va saber que jo també escrivia... Ho va publicar al diari Avui. Reconec que va ajudar-me com ningú i es va crear una complicitat personal que amb altres no he tingut. Consells i confidències i, com no, col"laboracions freqüents durant tota la vida. Com ho resumiria? Pròxim i amic dels seus amics.

-Què recorda més del temps que van compartir?
Tot. Tal vegada si puc dir que els sopars a casa meva, les trobades amb els amics de Santa Perpètua de Mogoda i les anades a Santiga amb l'homenatge als poetes, amb Josep Navarro al capdavant, la família Cuixart i aquell trio d'escuders, Leandro, Ocaña i Camacho. Inoblidable. També els sopars de fi de mes durant anys, a Barcelona, amb pintors i poetes... Carmona, Puerto- las, Efi Cubero, Luna Fresquet, Asensio i alguns altres... Son coses que apa- reixen sovint a les converses de casa. Fa un temps parlant-ne recordàvem un dinar a Sant Feliu de Codines amb els pares i demés família. El meu fill gran Daniel, em deia que sempre el va veure com el seu tiet. Afegiria els viatges i les presentacions que em va fer d'exposicions.

-S'explica perquè Candel va decidir abandonar l'exercici de la política?
En paraules d'ell, es que l'avorria. El fet de la disciplina de partit, l'estar al Senat i no poder-se alçar i dir la seva, com si fos en el Senat romà, el frustrava. Ja no parlem de quan va ser regidor a l'Hospitalet, la meva ciutat... Va ser veritablement feliç quan el van "desterrar" al Museu d'Història, allà va trobar un equip i va poder estar a prop dels artistes acomboiat pel seu director, Francesc Marcé, Marià Riera i, més tard, Pilar Firmas. Segurament em deixo algun nom, com també la quantitat d'artistes i el gran seu èxit, del què n'estava molt cofoi: la biblioteca de Can Sumarro.

-D'on li venia a Candel la sensibilitat social?
Suposo, que de l'entorn on va créixer: el que a, grosso modo, en diem la Zona Franca. La Marina de Sants, així com també l'església i la proximitat a persones (metges, capellans, mestres...) que ajudaven als que vivien en aquells barris. Molt voluntariat i, ja posteriorment, la proximitat amb el PSUC. És un tot que va arrelar en ell des de molt jove.

-Destacaria algun moment viscut amb en Candel.
No puc donar un moment concret viscut amb ell. Potser, com a cosa més notable seria la visita a l'Abad de Montserrat, Sebastià M. Bardolet, el dinar amb els monjos i el cafè posterior. Vam signar al llibre del Monestir. Inobli- dable una visita que vaig concertar amb Josep Maria Subirachs, quan estava treballant amb les portes de la Sagrada Família i, la conversa tan enriquidora que vàrem compartir. Va ser com ser al bell mig de dos mestres.

-Què li diria si veiés la maqueta del monument als altres catalans?
Coneixent-lo i sabent com m'apreciava, segur que em diria quelcom similar a "Ja vaig escriure en un article que plaques i monuments eren solament "Vani- tat de vanitats", només per inflar egos. Ara... Si l'escultura a tu et va bé, està molt bé.

-Una pàgina concreta escrita per Candel que tingui fixada a la memòria...
Possiblement per ser recent "La muerte del tio Serralto", ja que vaig con- tribuir amb els decorats de l'obra de teatre que sobre aquest passatge i "Els altres catalans", que van muntar els Amics d'Alpha 63, amb col"laboració de l'Ateneu de Cultura Popular i del Centre d'Estudis de L'Hospitalet.

-Per quin llibre se'l recordarà més i per què?
Sens dubte ja ho és ara: "Els altres catalans", per l'impacte social que va tenir i per entendre el món dels barris perifèrics de Barcelona, en un moment històric on la seva veu fou indispensable. Amb tot però, es seguirà reivindi- cant el seu treball com escriptor de narrativa, com a novel"lista de llenguatge propi, sense oblidar la seva aportació periodística.

-I del llibre que va escriure presentant Ferran Soriano, què destaca?
Si el rellegis potser triaria aquest paragraf: "Per tot això que anem dient i insinuant, aquest poeta d'allò quotidià que és Miquel Martí i Pol, ha parlat de l'escultura "Poesia de l'espai" en el catàleg de Ferran Soriano. Diu Martí i Pol que Ferran Soriano, poeta de l'espai, proposa constantment estimulants descobriments amb les seves obres: Més enllà de la concreció limitada d'unes formes desvetlla l'esperit i l'esperona. En aquests espais enormes – parlant d'escultures a l'espai públic – amb aquest tipus d'escultures que desafien fins i tot la llei de la gravetat, s'està sempre a cavall d'aquest pas que separa el sublim del ridícul. Soriano ha travessat el llindar del sublim. Fa molt que vam apostar per ell. Estem satisfets de no haver-nos equivocat, i sabem que continuarà en aquesta trajectòria".

-Si hagués d'escriure un epitafi per Candel, què diria?
El meu epitafi seria "Paco Candel, el meu amic, el meu mestre"