Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 9 - Fermí Marimon - 14/05/2009
Descarrega'l en format PDF

Un cinema a les Cases Barates de Can Tunis

Fermí Marimon

Membre d'Honor de
l'Acadèmia del Cinema Català

Jordi Bringué, company d'estudi que m'havia introduït en el camp del cinema amateur, en tornar de la mili, es va plantejar fer un canvi a la seva vida. La seva vocació era el cinema i desitjava dedicar-s'hi professionalment. Va conéixer un tractant de bestiar, en Miguel Serrano Arellano, que també era pagès, però portava altres negocis. Tenia una farmàcia a les Cases Barates de Can Tunis a mitges amb el Sr. Vergés, a qui també coneixia el Jordi. A més, el senyor Serrano explotava a la mateixa barriada una sala de ball anomenada "El 5 de oros" de la qual no estava gens satisfet atesos els conflictes i maldecaps que li comportava. Tenia el propòsit de covertir-la en cinema, però desconeixia el negoci i sabia que era complicat. En Jordi me'n va parlar i vàrem acordar proposar-li al senyor Serrano que ens arrendés la sala. Nosaltres la convertiríem en cinema i la explotaríem pel nostre compte. S'hi va avenir i el seu advocat, don Julio García, amb despatx al passeig de Gràcia de Barcelona i casat amb una filla de cal Sallés del Prat, va redactar el document i es va signar el contracte.

Cal dir que el senyor Serrano podia causar, a primera vista, una impressió de recel, doncs esgrimia un bastó, tenia una cicatriu a la cara i un carácter impulsiu i desafiador. La seva oficina, com ell mateix deia, estava a la barra del bar "La Pansa" de Barcelona, però el seu advocat el tenia en gran estima i afirmava que sota la seva aspror i rudesa s'amagaven una dignitat i una honestedat exemplars.

El local "El 5 de oros" estava situat al començament del carrer Ulldecona, a l'extrem sud del barri. Aquest tenia l'estructura de quadre i tots els seus carrers eren perpendiculars. Les casetes, de planta baixa i d'uns quaranta metres quadrats, havien estat construïdes per l'Ajuntament de Barcelona per allotjar famílies d'immigrants amb pocs recursos econòmics. Se'n deia Grupo Aunós i als carrers els havien posat noms de pobles catalans que els veïns no sabien pronunciar. El més important era el carrer Tortosa, i amb aquest encara es defensaven bé, però al carrer Ulldecona li deien "Udecoña" i al carrer Ascó "calle del asco". Com que no tenien terrats on estendre la roba, la muntaven amb pals i cordes al carrer, davant les portes de les cases i a l'estiu els menuts voltaven mig despullats o despullats del tot pel carrer i així no es feien el pipí a sobre.

Aquestes famílies tan humils ens varen acollir bé, contentes perquè els instal·làvem un cinema al barri. Es varen fer unes obres d'adequació de la sala, se li va posar a la façana el nom de "Cine Nuevo" per canviar-li l'anterior imatge, i la cabina de projecció la va equipar la casa Ossa. Hi havia un petit habitacle adossat al local que varen ocupar uns cosins d'en Jordi vinguts de Tortosa, la Cinta Ventura i l'Antonio Piernas. Aquest matrimoni tindria cura del cinema, treballaria al bar del vestíbul; l'Antonio faria d'encarregat del personal i la Cinta dirigiria la neteja del local.

La inauguració va tenir lloc el 25 de desembre del 1954 amb les pel·lícules Carne de horca de Ladislao Vajda, amb Rossano Brazzi i Emma Penella, i Mi espía favorita, amb Madeleine Carroll i Bob Hope. Tot i que el barri tenia fama d'amagatall de delinqüents, en els dotze anys que vàrem estar-hi, mai vàrem tenir cap problema i l' experiència amb aquell tipus de públic va ser molt profitosa i alliçonadora. Les pel·lícules que més els agradaven eren les d'en Cantinflas i les folklòriques, però també disfrutaven amb les de reis i princeses. Hi havia un xaval que es deia Julio però a qui tots li deien "el Jande", que sempre voltava pel vestíbul ja que no tenia prous diners per entrar i, si li preguntaves què volia ser de gran, responia:

- Yo quiero ser majestad.

L' estiu del 1956 el Jordi i jo vàrem filmar les festes de la patrona del barri, el 15 d'agost. Se celebraven al carrer Tortosa. Hi havia cucanyes, jocs i diversions vàries, però ens vàrem dedicar preferentment a la tipologia de les persones i personatges del barri. Al desembre següent es va publicar el llibre del Paco Candel Donde la ciudad cambia su nombre i va ser un detonant. Ningú s'explicava com un veí conegut de tots s'havia atrevit a reflectir en un llibre les misèries de la gent amb noms i renoms, les picardies d'uns, les debilitats dels altres, fets que tots coneixien i anaven de boca en boca, però que no podien consentir que es fessin públics en una novel·la que els escarnia i els humiliava. Uns el volien escarmentar, d'altres, apallissar. Es va haver de fer fonedís una temporada. En Miguel Serrano, el nostre propietari, es va sentir al·ludit en un personatge del llibre anomenat el Gallardo, i li va posar un plet. Ningú s'adonava que l' obra contenia molta tendresa i que el Candel no s'havia pogut estar de denunciar la marginació d'un barri extrem de la ciutat sense maliciar una reacció tan radical dels seus veins i personatges del llibre. Molts d'ells eren clients del nostre cinema i alguns com el Cosque, aquell que pesava més de cent quilos i al pujar a l'autobus de dos pisos el feia decantar, l'havíem filmat a les festes tallant una síndria i amb un nas postís. El Candel es trobava en una situació insòlita. Hi havia uns personatges que estaven a la vegada dintre i fora del seu llibre, i com a éssers vius li podien demanar responsabilitats. Nosaltres també havíem gravat aquells éssers vius en una pel·lícula, un reportatge, i no sabíem com s'ho pendriem quan es veiessin. Tot i això, per Nadal vàrem projectar el documental al cinema, i va ser un èxit. Mai s' havien pensat sortir en un llibre, però tampoc s'havien imaginat veure's a la pantalla d'un cinema. Se'n va parlar a tot el barri, i varen venir tots a veure el reportatge. Fins i tot una pobra dona impedida ens va demanar per favor si li podíem passar a casa seva. En un menjador petit i atapeït de familiars i veïns vàrem projectar-li la pel·lícula. Com que no s'hi cabia, i encara anava entrant gent, la Maria Carme, la meva dona, va sortir al carrer. Una dona del barri li va dir, amb tota naturalitat:

- Ha hecho bien en salir, en la casa hay chinches.

Un episodi molt semblant als que sortien al llibre del Candel.

En acabar la projecció, la veïna impedida va plorar emocionada i ens va quedar agraïda per sempre. El Nadal anterior, el dia de l' estrena, havíem enviat una invitació al Candel per venir al cine que ell anomenava "El 7 de bastos" a la seva novel·la. No es va deixar pas veure. Tindria por que el Gallardo l'esperés amb el bastó enlaire.

Aquest cinema de les Cases Barates de Can Tunis i la relació amb la gent del barri, gent d'allà on la ciutat canvia el seu nom, va deixar en el nostre esperit, en el d'en Jordi Bringué i en el meu, un record perdurable i un testimoni en la nostra modesta obra fílmica. Jo vaig realitzar un altre curt titulat Cuento de Reyes que transcorria en el barri i que havia protagonitzat el nen Julio García, aquell que volia ser "majestad", i en Jordi va ampliar la seva visió de la gent humil amb un documental rodat al Somorrostro i que va titular amb el mateix nom d'aquell altre barri. Més endavant, en la seva etapa de tècnic de cinema professional, que en Jordi va iniciar als anys seixanta, va formar part de l'equip que el director Francisco Rovira Beleta va reunir per rodar la seva pel·lícula Los Tarantos, versió en clau gitana de la història de Romeu i Julieta, que va ser nominada a l'Òscar. Tot i que en Bringué consta en els títols de crèdit en la categoria de meritori, ja que no es podien saltar les barreres normatives que imposava el Sindicat de l'Espectacle, realment la seva feina va sobrepassar aquella designació i, segons va declarar públicament el director en una de les presentacions de la pel·lícula, en Jordi Bringué va assumir una tasca que el podia situar com a "ajudant de direcció", ja que va intervenir en la localització d'escenaris i en l'organització de la figuració, i el seu documental Somorrostro va representar una bona font d'inspiració per a algunes seqüències de Los Tarantos.

El cinema "Nuevo. El 5 de Oros" va haver de tancar portes l'abril del 1966, en el moment en què van començar a tancar altres cinemes de barri de Barcelona. La seva breu existència està registrada amb lloable detall en el llibre Els cinemes de Barcelona de Joan Munsó Cabús amb el nom de "Nuevo".

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web