Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 19 - Anna Ortiz Huguet i Joaquim Ferrer - 21/06/2016
Descarrega'l en format PDF

Recordar el Paco és reviure l'Elies Ortiz

Anna Ortiz Huguet i Joaquim Ferrer


Anna Ortiz Huguet
Va guanyar el I Premi de Narració Històrica Francesc Candel
Joaquim Ferrer
Historiador. Conseller de la Generalitat de Catalunya, senador i diputat a les Corts i diputat al Parlament de Catalunya

Recordar el Paco és reviure estones, moments, circumstàncies que la vida t'ha regalat i per les quals agraeixes la pròpia existència. Tantes ocasions... A finals dels seixanta i principis dels vuitanta, jo treballava a l'editorial Laia amb l'Alfonso Comín, en Josep Verdura, l'Ignasi Riera, el Lluís López del Castillo, en Lluís Crespo... Cap a les deu del matí, l'arribada puntual del Paco, amb la seva bufanda vermella o un mocador al coll, ens assenyalava el moment de pausa, el moment d'anar a esmorzar. Les tertúlies diàries en aquell bar petit tot menjant uns esmorzars de forquilla extraordinaris, ens vitalitzaven per a la resta del dia. Les anècdotes que explicava eren ben sucoses i mai no les acabava. Les explicava de tal manera que mai més les he oblidat, com per exemple, deia que quan un editor el convidava a dinar sempre tapava amb les mans el menú i, tot mirant-se només els preus de la carta, triava allò que era més car, perquè era l'única ocasió que s'ho podia permetre... tot i que de vegades era el mateix amb alguna variant... O la manera com descrivia el seu amic Àngel Carmona del grup de teatre La Pipironda, un home, aquest, tan despistat que podia arribar a esmorzar dues vegades perquè no es recordava que ja ho havia fet, o que de vegades es posava dues corbates... O les descripcions dels personatges del barri.

En una ocasió, vaig escriure un llibret de prosa poètica i em va comentar que l'erotisme que traslluïa el text li recordava el del valencià Gabriel Miró la qual cosa em va fer molta gràcia.

De tant en tant venia a casa a sopar i amb el pare, entre altres coses, decidien els premis literaris dels concursos dels nens de l'escola de Magòria, nits memorables.

Més endavant, de tant en tant esmorzàvem tots dos al carrer de la Mineria i parlàvem de política i de literatura. Els últims temps de la seva vida jo l'anava a veure a l'Aliança i l'acompanyava amb la cadira de rodes a la terrassa de l'edifici.

Però el que vull remarcar era l'amistat que el Paco i el meu pare, l'Elies Ortiz, van mantenir fins al final dels seus dies.

Sempre, en el meu record, ha quedat associada la figura del Paco amb la del meu pare. Sí, eren amics. El Paco era sis anys més jove, i es van conèixer a l'escola del barri, a l'escola que la parròquia oferia als veïns. Aquesta diferència d'edat no els permetia estar junts a una classe, però, com l'Elies era un molt bon i fidel amic del Marcelo, cosí germà del Paco, la relació era constant.

En el llibre de l'Elies Relat d'una experiència on explica tota la obra social que es va dur a terme al barri, i que es va presentar a la parròquia l'any 1997, el Paco inclou un conte "El muchacho que fue al frente" explicant l'aventura de l'Elies que va trencar la guardiola per comprar un bitllet de tren i va anar a veure el seu amic al front, ferit de mort. Moltes vegades al llarg de la seva vida hi va fer referència a aquest fet que l'havia colpit tant.

No podem deixar de banda que, el Paco, en moltes de les seves obres inclou la figura de l'Elies, en particular a Història d'una parròquia (1971), en la qual es descriu tota l'activitat del barri i on l'Elies Ortiz, el meu pare, a qui dóna el nom de Ginés Hurtado, és un dels protagonistes.

L'Elies, ja adult, va ajudar molt el Paco Candel amb els seus records d'adolescència per a la confecció d'aquesta novel·la-document. És de lectura imprescindible per comprendre els temps i adolescència dels joves dels barris del Port i Can Tunis.
Les activitats dels anomenats "avanguardistes", entre els qui havia el Paco i l'Elies, abans de la Guerra Civil, endegades pel rector mossèn Carles, a qui s'ha anomenat l'apòstol de Can Tunis, incloïen, a part de l'escola, la creació d'una revista, Ideal (Tesón a l'obra del Paco), confegida amb gelatina pels mateixos nois, excursions en les que anaven junts nois i noies -una autèntica modernitat aleshores-, concursos literaris i de dibuixos, conferències i xerrades que es preparaven els mateixos nois, teatre, cinema, i moltes altres.

Ginés Hurtado [Elies] le había explicado a Felipe Blasco [Paco Candel] que para pintar estas portadas habían trabajado en equipo. Uno se cuidó del color azul, otro del blanco, otro del verde, otro del rojo, otro del ocre. Las pintaron en la sacristía de la iglesia, que era donde tenían más espacio; así podían extender todos los números por encima de las cómodas y del suelo para que se secaran. (pàg. 228).

Cadascun dels nois hi escrivia en una de les dues llengües, català o castellà, de manera espontània, tot barrejat, i ningú semblava adonar-se'n. Relligaven la revista per enquadernar-la, tot manualment. Allà van llegir Dickens, Papini, autors i llibres que mai no havien tingut un lloc a casa seva. La revista es va publicar per última vegada el juliol del 36 amb el número 129. El 19 de juliol ja no va sortir, hauria estat el 130, diu el Candel a la pàg. 248.

A Història d'una parròquia, el Paco explica la creació de la revista Ideal (Tesón) de la primera època (1933-1936) -de la qual se'n conserven molts números-, el mètodes d'impressió, les col·laboracions dels nois... totes les activitats de la parròquia i del barri s'hi reflecteixen; fins i tot hi ha alguna de les revistes escrita a mà -es reconeix la lletra de l'Elies-, potser perquè era millor que sortís la revista de totes totes que no pas haver d'esperar a poder passar-ho a màquina. L'Ideal de la segona època el va reiniciarl'Elies Ortiz als anys seixanta.

En el grup d'avanguardistes hi havia l'Elies, el Marcelo Candel que era el seu millor amic, mort a l'hospital ferit com a conseqüència d'un tret de bala al front de guerra, adolescent voluntari en bàndol republicà -Norberto Blasco a l'obra-, el Baltasar Belenguer -Melchor a l'obra-, A. López, Modesto Rivera, J. Bayo J. Estévez, Miquel Sala, Vicens Rivas. Amb els noms canviats, el Paco ens parla de totes aquestes persones. La Rosa Huguet, la "panadera" és l'Amàlia Millet, qui anys després seria la dona de l'Elies. És una obra aclaridora i testimoni d'aquella època, de l'adolescència de l'Elies, de la vida amb mossèn Carles (Javier Oriol a l'obra), en ella es pot veure ja com l'Elies era un dels joves que prometia, amb el seu grup.

Ginés Hurtado era una nueva adquisición. No había asistido a las primeras reuniones, mas enseguida se había incorporado a todo plenamente. Ginés Hurtado trabajaba incluso los domingos por la mañana en la barbería, pero por las tardes de estos domingos se aburría, pues desplazarse a la ciudad era complicado, y cuando lo hacía se hartaba de rodar inútilmente por sus calles igual que un can vagabundo. Aún no tenía catorce años. Remojándole la barba a los clientes, a veces se embobaba viendo a través de la ventana del local y por encima de la pared de la Refinería, el andamiaje de tubos, escalerillas, chimeneas, depósitos, todo ello como de un blanco de plata o de aluminio. Su padre le había puesto en la barbería porque no se había criado tan robusto como sus otros dos hermanos, quienes trabajaban el uno en una fundición de hierro y el otro en la fábrica de cartón. Estos dos hermanos eran mucho mayores que él. Uno de ellos ya estaba casado. Ginés Hurtado no se les parecía. Ellos eran fuertes, broncos, morenos, agitanados. Él era feble (sic): blanco de tez, ojos azules, nuez prominente. Sus padres se esmeraban en él, temiendo por la delicada salud de aquel hijo "venido a destiempo". Su padre pensó que debía buscarle un trabajo delicado, descansado, en el que manejara livianas herramientas. Y por eso lo metió a barbero.

Ginés Hurtado, y en la barbería, oyó hablar de mosén Javier a los hombres de los ateneos: el libertario y el esquerrano (sic). Los curas eran unos bandidos. Éste era la excepción que confirmaba la regla. Hablaban de él con admiración. Ginés tuvo ganas de conocerle. Él no era creyente, o por lo menos creyente practicante pues no lo habían educado así. Su primo, Paco Hurtado, que de vez en cuando ponía los pies en la parroquia, le ayudó en esta decisión de acercarse a la iglesia.


L'Elies i la Rosa es coneixien de sempre, del barri, però es van conèixer més amb les activitats a la parròquia, com descriu el Paco Candel a la pàgina 269 de Historia de una parroquia:

Ginés Hurtado (...) Miraba a Amàlia Millet y la Amalia Millet le miraba a él. Se gustaban, y no se lo decían, y se daban cuenta de que no se lo tenían que decir.. Serían novios empujados por el ambiente de la parroquia (...) Antes de que ellos se lo dijeran lo dirían los otros y alguien, mosén Javier lo más seguro, daría el empujoncito. De momento aún eran muy jóvenes para ser novios. La panaderita se había cortado las trenzas y Ginés la encontraba muy mujer y muy guapa con su nariz dirigida levemente hacia arriba...

No podem deixar d'esmentar, per descomptat, l'amistat del Paco i l'Elies amb el pediatre doctor Ribas. El doctor Ribas era famós al barri no només per la seva bondat incommensurable, sinó també per unes pastilles miraculoses que tot ho curaven i que es treia de la butxaca (eren aspirines) i de les quals mai no en deia el nom. Llevat de malalties greus curava força coses amb aspirines i aigua de Vichy.

La gent l'ha considerat sempre com un savi i un sant. Va morir el 17 d'abril del 2000 a l'edat de 87 anys. El Paco Candel deia sovint que havia conegut dos homes bons: el doctor Ribas i l'Elies Ortiz.

El 25 d'octubre de 1989, el Paco Candel escrivia a "El Periódico" amb ocasió de la inauguració del dispensari del doctor Ribas.

Deuda de gratitud. La Zona Franca era Can Tunis i el doctor Ribas visitaba gratis en una habitación que alquiló; después, en una dependencia de la parroquia, y luego, en un edificio que levantó con la ayuda de la Providencia. Hacía visitas domiciliarias. Mi padre o yo le telefoneábamos la lista de los enfermos de Port, Casas Baratas, PlusUltra y el Polvorín; y Elías Ortiz, los de Can Tunis,pues vivia en ese barrio. Una noche le llamaron por un simple dolor de cabeza. Elías dijo que no había derecho. El doctor Ribas argumentó que sus clientes de pago no vacilaban en llamarle cuando fuera y por lo que fuese. ¿Por qué aquella gent pobre no podía hacer lo mismo? El edificio de la Providencia se llamaba centro de promoción social de Nuestra Señora del Port, pero la gente lo llamaba dispensario del doctor Ribas.

El 2 de octubre se inauguró en la Zona Franca el centro de atención primaria Doctor Carles Ribas. Nunca hubo un nombre mejor puesto. La gente también ha simplificado. Aquello es el ambulatorio del doctor Ribas. El Periódico dio la noticia del acto. Yo quería haber escrito algo, pero acabada la inauguración tuve que hospitalizarme. En cuanto he podido he cumplido con la deuda de gratitud que tantos teníamos contraída con este médico.


"El Correo Catalán", 22 de gener de 1963, hi ha un article de Busquets Molas, Goteras sociales, on es parla d'un reportatge sobre Can Tunis que el Candel havia escrit:

Un discutido autor de libros que armó mucho revuelo suburbial al publicar el primero, acaba de firmar en la revista "Serra d'Or" un segundo reportaje sobrela barriada de Can Tunis. Un reportaje que, en manos de una productora italiana podría convertirse en película neorrealista. (...). Uno de aquellos hombres [no diu el nom; és l'Elies] ... dice: Can Tunis no quiere morir. (...) ...ha comenzado por construir... ¡un barracón! Pero no una barraca más; un barracón -que a medio hacer les derribaron a pesar de habérseles dado permiso, al parecer- y en cuyo interior tendrán su "Hogar social" la comisión...

L'Elies anava també a fer xerrades a altres barris o a la ciutat estenent el que era el seu "ideal" tossut: una cooperativa d'habitatges per al barri. En aquesta tasca, i en moltes ocasions, anava acompanyat del Paco Candel.

El Candel, tres dies després de la mort de l'Elies, va escriure a "El Periódico", l'article Elies Ortiz, on un cop més el Paco torna a recordar l'anada de l'Elies al front de guerra a estar amb el seu millor amic, ferit de mort, Marcelo Candel, com hem esmentat.

Elias Ortiz es un amigo mío del alma que se me acaba de morir. Tenía seis años más que yo. Siendo yo un niño, él era ya un mozalbete. Era muy amigo de mi primo Marcelo, esas amistades de adolescentes que son como amorosas. Cuando la guerra, mi primo, un chiquillo de 16 años, marchó voluntario al frente. En el de Huesca fue herido de muerte. Elías Ortiz, al saberlo, salió a buscarlo. Nadie sabe cómo se las apañó, pero llegó antes que mi familia al lado de su amigo, que agonizaba en la estación Sariñena. Embarcó con él en un tren de sangre y lo acompañó hasta Barcelona. Mi tío Esteban, padre de Marcelo, siempre quiso a Elías como a ese hijo que se le murió. Era el hombre ya muy viejo y estaba muy mal y cuando le iba a ver me preguntaba: ¿Cómo está Elías? Elías Ortiz siempre ha vivido así: siempre para los demás. Cuando le visitaba últimamente en el hospital me decía que, teniendo tanto trabajo y obligaciones como tenía, ¿por qué me molestaba en ir a verle? Fue algo más que bueno, pues bueno lo es todo el mundo, sobre todo cuando se muere. Él fue bondadoso. Estuvo metido siempe, de hoz y coz, en la problemàtica de barrios. No fue un ciudadano vociferante, de esos que creen que hacen mucho porque chillan mucho contra la administración. Él planteaba su estrategia de la reclamación argumentada e irrefutable. Y las autoridades, pese a su anonimato, le escuchaban. En su entierro vi a Mercè Sala, nuestra concejala de la zona, compungida. Sé que Jordi Pujol también lo habrá lamentado.

Al diari "Avui" de 7 de desembre de 1984, un article extraordinari a la pàgina 11, on el Candel fa un homenatge a Joaquín Voltes, director i compositor del cor La Joia, i en el qual, entre altres coses, es pot llegir:

Els vuit o nou barris que formaven Can Tunis antany han experimentat transformacions durant quatre o cinc lustres. Avui es pot dir que ningú es recorda d'aquest nom. L'ha guanyat la Zona Franca. El mateix barri de Can Tunis, que donava nom al districte, gairebé ha desaparegut. (...) La Zona Franca (...) sembla més jove que no és, fa la sensació que és recent i que no té història. I sí que en té, tanmateix. Sino que no s'ha escrit. I es perdrà, segurament. Només hi ha apunts, pinzellades, al.lusions, minsa bibliografia. De vegades, joves de la zona, joves de partits polítics o associacions, et parlen de la recuperació d'aquesta història (...) Jo he pensat, a vegades, en els homes que van fer aquesta història, alguns ja morts, d'altres, vius encara; en la gent d'aquesta mena que visqué i morí en aquests barris, que visqué i viu en aquests barris, que va viure-hi i se'n va anar a uns altres, que sense viure-hi va passar i els ajudà i engrandí, i encara faig més combinacions.

A la cinta de la màquina d'escriure, tot seguit, hi fan cap una munió de noms, diguem-ne, gloriosos, vinculats a aquesta història suburbial que se'ns esmuny: mossèn Carles Oller, José M. Cabo, doctor Ribas, doctor Nadal, Joan Jover, Pedro González, Elías Ortiz, Jaume Cuspinera, Pepita Casanellas, Glòria, Carmen Messas, el mestre Joaquim Voltes...


Per acabar, reprodueixo l'Epíleg del llibre que he escrit sobre el meu pare, L'Elies de Can Tunis, on explico el que el Paco em va dir un dia mentre el ell i jo pasejàvem per la plaça d'Europa.

[Un dia, tot passejant després d'un dels esmorzars que sovintejàvem, el Paco Candel, des del seu agnosticisme cap al meu "dubte gairebé militant" em va dir: Anna, Déu, de tant en tant, es pregunta per què el món ha respost tan malament a la seva obra de la Creació i per què l'home s'entesta en la injustícia. S'ha plantejat d'engegar-ho tot a rodar, de destruir-ho, però... recordes la Bíblia?

(Gènesi, 18, 22-32)
(...)
22 Els dos homes que acompanyaven el Senyor se'n van anar cap a Sodoma, però Abraham es quedà encara davant d'ell.
23 Llavors Abraham s'acostà i digué:
-De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable?
24 Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos. ¿De debò que els faràs desaparèixer? ¿No perdonaràs aquest lloc per amor d'aquells cinquanta?
25 Mai de la vida no faràs una cosa així! ¿Exterminaràs el just amb el culpable? ¿Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! ¿El qui judica tota la terra, no farà justícia?
26 El Senyor va respondre:
-Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d'ells perdonaria tota la ciutat.
27 Abraham va insistir:
-Goso parlar al Senyor, jo que sóc només pols i cendra.
28 Suposem que, per a arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. ¿Per aquests cinc, destrui-ries tota la ciutat?
El Senyor li va dir:
-No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos.
(...)
32 Abraham insistí novament:
-Que el meu Senyor no s'enfadi si insisteixo per darrera vegada. Suposem que només n'hi hagués deu.
El Senyor li respongué:
-No la destruiria, per consideració a aquests deu.

Anna: un d'aquests deu homes era el teu pare.]


Anna Ortiz Huguet
Va guanyar el I Premi de Narració Històrica Francesc Candel




Apunt biogràfic d'Elies Ortiz

La biografia d'Elies Ortiz

És ben cert que la història necessita ser escrita per a que sigui útil com antecedent de la realitat quotidiana. El que no s'escriu i publica corre el risc d'oblidar-se, de desaparèixer per el pas dels anys. Així doncs, és un goig escriure unes ratlles sobre el que fou la presentació pública de la biografia d'Elies Ortiz (Barcelona 1919 - 1991) de la que es autora una de les seves filles, l'Anna Ortiz Huguet, de vocació literària que ha viscut amb passió la confecció d'aquest llibre que porta el senzill, però eloqüent títol: "L'Elies de Can Tunis" (Stonberg Editorial 2012).

Un acte d'agraïment

El dia 4 d'octubre, al vespre, a la sala d'actes de la Biblioteca Candel no hi cabia ni una agulla. Era ple de persones que recordaven molt bé a Elies Ortiz en la seva lluita per la solució dels problemes socials dels veïns de Can Tunis. Sobretot omplien la sala persones que l'havien conegut grans i joves. L'ambient era d'alegria per poder manifestar amb la seva assistència l'agraïment a una persona que sempre ajudà a qui li demanava i que fou capaç de ser el capdavanter en la organització del barri per a resoldre problemes de tota mena, sobretot el d'habitatge.

Sovint es diu que la gent no té memòria, però, aquell vespre observant aquell ple de la sala d'actes i els que reclamaven a l'autora un exemplar dedicat i que comentaven amb els veïns els seus records de l'Elies, era clar que quan ens trobem amb algú que realment té conviccions d'ajuda als altres i que les practica amb generositat, el record d'aquestes experiències ens acompanyen sempre.

Allí estàvem tants i tants que d'una manera o altre ens sentíem agraïts per el que havíem rebut d'Elies Ortiz. Intervingué en primer lloc Pere Baltà, president de la Fundació Candel que havia seguit els projectes i la lluita per els veïns de Can Tunis des del Prat de Llobregat, a continuació Joaquim Ferrer recordà quan amb els "Amics de Can Tunis" havia fet de manobre en la construcció del barracó que fou el Centre Social i, finalment, l'autora, l'Anna donà les gràcies a tots els que havien volgut participar en la presentació de la biografia de l'Elies.

Un acte de memòria popular

Acabada la presentació formal s'obrí la possibilitat de qui volgués expliqués un fet, anècdotes o simplement records. Un autèntic gavadal de mans s'aixecaren i començaren a explicar fets puntals amb l'Elies. Començà qui recordava com en preparar el casament Elies li preguntà on anirien de viatge de nuvis i en respondre que no tenien diners els deixà una caseta a Gelida en la que passaren la lluna de mel. La tal caseta de Gelida fou recordada també per altres i per estudiants als qui havia deixat per a preparar examens. Altres fets recordaven la seva solidaritat davant les dificultats de qui fos, la seva disponibilitat sense límits.

Una biografia exemplar

El llibre d'Anna Ortiz explica amb estil directe i amb tota la documentació necessària el que fou la biografia d'Elies Ortiz (Barcelona 1919-1991). Anteriorment, Francesc Candel ja havia descrit el personatge d'Elies Ortiz en "Donde la ciudad cambia de nombre" (1961) i a la "Historia de una Parroquia" (1971). El mateix Elies Ortiz va escriure "Relat d'una experiència-Barri de Can Tunis" que fou publicat el 1997.

La biografia d'Elies Ortiz és la història d'una persona que va rebre l'ensenyament de les conviccions en la llar dels seus pares adoptius i en la Parròquia de Port. Posteriorment, la seva biografia és l'aplicació que feu d'aquelles conviccions al llarg de la seva vida d'adult. Fonamentalment, fou capaç d'organitzar els veïns de Can Tunis per a resoldre els problemes col·lectius i això fer-ho en una època d'asfixiant dictadura franquista.

Incansable, tornà en aquells anys a publicar la revista "Ideal" que ja havia tingut una primera etapa als anys trenta i que ara continuava com a suplement del Full de la Parròquia de Port. Impulsà un projecte per a construir cases per als que vivien en barraques a Can Tunis, projecte que topà amb la negativa de l'Ajuntament de Barcelona d'aquells anys a cedir el terreny...
La biografia d'Elies Ortiz explica detalladament la seva actitud davant la vida, el seu amor, l'esposa, la Rosa, la seva "nineta" que l'acompanyà sempre i els fills i filles que forjaren la llar que havia somniat crear i que feu realitat i, naturalment, el seu compromís de cristià i català per lluitar a favor de la justícia social.

Joaquim Ferrer

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web