Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 17 - Miquel Reniu - 11/11/2014
Descarrega'l en format PDF

Francesc Candel, de la postguerra a la transició

Tesi doctoral de Michel Landron

Miquel Reniu

Fou promotor de l'Institut Català de Noves Professions, director general de Política Lingüística, president de la Comissió de Lectorats de Català a l'Estranger i conseller de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.

Al llarg d'aquests darrers anys han vist la llum diversos articles i treballs acadèmics sobre l'obra de Paco Candel i la seva significació social, política i cultural. No són gaires, però, els fets en clau més estrictament literària. La tesi doctoral del professor de la Universitat d'Angers, Michel Landron ?editada per Éditions L'Harmattan, el 2013, a la col·leció "Recherches et Documents", amb un pròleg de Pilar Martinez-Vasseur i que té per títol Francisco Candel. Une mémoire de la Transition démocratique en Catalogne?, i també la tesi doctoral de Bernard Vauleon Recherche linguistique et création romanesque chez Francisco Candel (Université de Rennes, 1978) són, possiblement, els treballs acadèmics que més incideixen en l'aposta literària de Paco Candel i que contribueixen, d'aquesta manera, a fer ben visible que "aquest escriptor autodidacte, ignorat per la crítica literària i poc citat en antologies i històries de la literatura castellana o catalana", en paraules de Michel Landron, ha esdevingut un referent col·lectiu àmpliament reconegut. Fins i tot Michel Landron, en aquesta tesi, raona com aquest gran reconeixement social i institucional, que l'ha convertit en "icona del santoral laic", l'ha perjudicat en la seva dimensió d'escriptor de més d'una cinquantena d'obres i d'un gran nombre d'articles diversos.

En concret, el treball de M. Landron estudia un període curt en el temps de l'extensa producció candeliana, exactament un període de deu anys, de 1976 a 1986, els anys de la Transició democràtica. El material literari és, però, molt important en el conjunt de l'obra de Candel. Es tracta de cinc obres fonamentals: Barrio (1977), Un charnego en el Senado (1979), Hemos sido traicionados (1982), Els altres catalans vint anys després (1985), i l'edició en castellà (1986), i una obra posterior a aquest període que il·lustra, però, el mandat municipal de Paco Candel, entre 1979 i 1983, Un Ayuntamiento llamado Ellos (1994). Són obres molt diferents, algunes d'encàrrec a partir d'articles periodístics, altres amb una clara voluntat de ficció narrativa, però totes, sempre, sigui quin sigui el gènere, més proper a l'assaig periodístic o la novel·la, són la memòria íntima i la biografia que nodreixen i unifiquen la seva escriptura.

Michel Landron analitza a fons aquestes cinc obres, ben armat amb la més completa panòplia de la teoria i crítica literàries, cosa que li permet realitzar una exegesi precisa i detallada dels textos candelians estudiats. Així doncs, analitza com Candel estableix el seu "contracte d'escriptura": les seves convencions com a escriptor, que cerquen la predisposició participativa dels lectors, el que anomena "contracte de lectura". En el cas de Barrio, el discurs metatextual entre els tres o quatre personatges-autors del text ?Barrio, El Candel, Francisco Candel i l'Autor Omniscient?, fa possible, a través del recorregut textual i icònic de l'obra, el coneixement i la presa de consciència d'aquest fenomen urbà. L'ús de la primera o la tercera persona en el seus textos, d'heterònims i alter ego (Fernado Cranes, Felipe Blasco...), li permeten establir plans i distàncies diferents en el tractament narratiu, alguns més propers al text narratiu ficcionat i altres al periodístic, sempre, però, fruit d'un mateix pòsit, el de la memòria personal, que sovint aconsegueix transcendir en memòria col·lectiva. Estilísticament hi ha una gran distància entre Un charnego en el Senado, escrit en primera persona, i Un Ayuntamiento llamado Ellos, on el pòsit de memòria personal esdevé més novel·lat, distant, complex... lluny, molt lluny del realisme social, especialitzat en barraquisme, en què l'han volgut encasellar i que tant el molestava; "...me estigmatizaban con aquello de que era un escritor de barracas, y me molestaba..." (La Vanguardia, 23/08/2006). El compromís polític i social de Candel, i l'abast temàtic de la seva obra (els barris, la immigració, l'obrerisme...) no poden tapar la seva dimensió d'escriptor, d'escriptor complex, que no és en absolut un mer notari de fets, sinó un autèntic creador literari. Aquest és el plantejament que Michel Landron defensa, amb insistència, al llarg de la seva tesi.

El llibre de M. Landron s'estructura en tres grans apartats i la conclusió final: "Les opcions narratives", "El compromís i el desencís", "Una memòria dels altres catalans" i la conclusió; tots aquests apartats, dividits en tres capítols i diversos subcapítols. A part dels aspectes estilístics comentats anteriorment, voldria destacar-ne dos més: els mecanismes de la memòria i la llengua literària. L'autor de la tesi explica que, a partir dels diaris íntims i personals, dels seus singulars carnets de notes i mitjançant el seu treball literari, Candel transforma la memòria personal en autèntica reescriptura de la història. Paco Candel volia escriure en la llengua parlada per la gent, la seva gent, i, per això, procedia a una transcripció d'aquesta en tots els seus registres, en algunes ocasions utilitzant els grafits de les parets del barri, expressió del seu marc vital. Malgrat que algunes de les seves obres foren editades primer en català, traduïdes, com fou el cas de Els altres catalans i Els altres catalans vint anys després, el conjunt de la seva obra el va escriure en castellà.

Si bé Barrio deixa encara entreveure un cert optimisme militant per a un canvi social i polític significatiu, Un charnego en el Senado i, molt especialment Un Ayuntamiento llamado Ellos destil·len un sentiment clar de desencís pel com hauria volgut que fos la Transició a la democràcia i els resultats d'aquesta, per com havien estat traïdes les grans esperances posades per Candel en el canvi democràtic i en els seus protagonistes. S'havien perdut la unitat d'acció i els objectius compartits de l'antifranquisme i, ara, es veien posats a prova els seus ideals que, segons Michel Landron, provenien del catolicisme progressista i del marxisme. És certament intens i molt detallat l'estudi que realitza l'autor de la tesi, a partir dels textos candelians, de les circumstàncies que incideixen en aquest desencís i de com arriba a produir, fins i tot, una deriva en els sentiments, actituds i fidelitats del personatge central de la novel·la de referència d'aquest període, el Cranes d'Un Ayuntamiento llamado Ellos, un alter ego de l'autor.

El tercer capítol del llibre tracta el gran impacte social, cultural i polític que va causar la seva obra més coneguda, Els altres catalans (1964) i, més exactament, la seva revisió del tema de 1985 Els altres catalans vint anys després, on les grans qüestions de la catalanitat i de la llengua, en plena Transició, eren vistes ja a partir de les polítiques de la Generalitat sobre aquests aspectes. Candel, plenament immers en el món de la immigració, defensa el compromís social, polític i cultural amb la llengua i amb Catalunya, i fa la proposta de "Catalunya un sol poble i una llengua comuna". Candel dóna suport a la política lingüística de la Generalitat i participa activament en molts dels seus actes. Deia Candel a Los otros catalanes veinte años después: "Yo he resistido, durante mucho tiempo, a creer que la lengua catalana de Catalunya y para los catalanes sea más importante no sólo que la economia, sinó que todo. Y me resistía, quizá, por mi condición de castellanoparlante. Y yo he llegado a decir, y como yo otros, que hay catalanes que, con su catalán, no tienen nada de catalanes, mientras que hay gente que sin serlo, sí. Eso no es del todo cierto. No hay una regla de oro sobre la catalanidad, excepto la lengua, y por ello cada uno es catalán -o no lo es- a su manera. Al inmigrante, por muy catalán que sea o se sienta, si le falta la lengua catalana, carece de credibilidad". Anys després, l´escriptora catalana, d´origen marroquí, Najat El Hachmi guanyarà el premi Ramon Llull de literatura i manifestarà com Candel la seva catalanitat. Paco Candel va signar, el 1994, el Manifest per la segona Transició democràtica cap a la independència, en el marc de la IV Convenció per la Independència Nacional.

En conjunt, el treball, la tesi de Michel Landron, ens confirma el compromís de Paco Candel amb la gent i amb Catalunya, però sobretot, ens ajuda a descobrir el seu compromís com a escriptor amb la seva llengua de treball, amb els seus potencials lectors, amb els de baix, amb el seu pensament i la seva memòria, amb el seu estil i recursos, tout court... amb la literatura. Es tracta d'una tesi en la qual les notes i el treball textual són tan o més importants que les conclusions.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web