Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 15 - Manuel Veiga - 01/10/2014
Descarrega'l en format PDF

Els altres Candels

El perquè d'un text teatral al voltant del món candelià

Manuel Veiga

Dramaturg i actor

Temps era temps, que un nen va néixer a Barcelona. Els seus pares eren uns d'aquells "altres catalans" que, en la postguerra, havien arribat a la gran ciutat confinats als trens: "El Shangai", "El Sevillano", "El Botejara"... La mare, "huérfana roja", fugia d'un poble de l'Aragó cercant l'anonimat dels vençuts a la gran ciutat catalana. El pare, oriünd d'una aldea gallega, hi cercava una vida millor en una urbs plena de llum. Afortunadament, ni van haver de passar per aquell horror anomenat "Palacio de las Misiones" ni es van allotjar a una barraca perquè tenien accés a una vivenda. A Barcelona van formar una família. A la casa del nen, tocant a l'Hospital de Sant Pau, hi vivien el pare, la mare, l'àvia ("viuda roja" casada en segones núpcies), l'avi (segon espòs de l'àvia i germà del primer marit, afusellat pels feixistes), el tiet i la germana. Amb sacrificis i treballs la família se'n va sortir i, un cop per setmana, rebien la visita de "La Encarna": una dona que vivia a les barraques de la zona de l'Hospital de Sant Pau i que ajudava la mare i l'àvia amb les feines de casa. El nen, de seguida, es va sentir fascinat per aquella dona i el seu món... Com devia ser la vida d'aquella bona gent?.. Els marrecs anirien descalços en ple hivern? Farien foc dins la xabola per mirar de combatre el fred? Ballarien danses gitanes, tot fent conjurs, sota la llum de la lluna? Del barraquisme, se n'havia fet un clixé romàntic i un fotimer de preguntes bullien dins el seu cap. La visita d'aquell nen a les barraques de Sant Pau juntament amb l'emissió per TVE de la mítica pel·lícula Los Tarantos (1963) del director Francesc Rovira-Beleta, nominada als Oscars de Hollywood com a millor film de parla no anglesa, i enregistrada als barris xabolistes de Somorrostro i Montjuïc, va obrir els ulls d'aquella criatura davant "una ciutat que canviava el seu nom". Per cert, durant un temps, el meu estimat i traspassat amic Rovira-Beleta va tenir la intenció de traslladar a la pantalla de cinema la magnífica novel·la de Candel Donde la ciudad cambia su nombre (1957). Llàstima que el projecte no arribà a bon port! Hauria estat un luxe gaudir de l'aiguabarreig del talent dels dos Pacos. Com a curiositat, m'agradaria remarcar que fou Paco Candel qui ajudà Rovira-Beleta a localitzar la barraca amb colomar que va servir d'escenari per tal de rodar el desenllaç tràgic d'aquest Romeo i Julieta gitano. Però retornem al nen que va quedar marcat com un segell per la seva visita a les barraques de Sant Pau i pel visionat televisiu de Los Tarantos. El nen va anar creixent mentre moria el dictador i les barraques anaven caient sota el seguici dels temibles "homes del picot"... Aquell nen va esdevenir un adolescent i, més tard, es va convertir en l'adult que avui escriu aquestes ratlles. Per què un text teatral al voltant del món "Candelià"? Més enllà de l'afinitat sentimental de ser un "altre català" de segona generació, un factor definitiu que despertà el meu interès per la literatura i la figura de Paco Candel va ser l'escola. Què n'és d'important el col·legi en la formació social i ètica d'una persona! Vaig tenir la sort d'anar a petar a l'escola Sagrada Família (avui, escola Claror) del carrer Sardenya de Barcelona. Era aquella una escola progressista on l'any 1978 ja fèiem servir la llengua catalana com a llengua mare de totes les assignatures, una escola emmirallada en l'ensenyança de les escoles republicanes. Veníem de l'educació rància del càstig i la bata ratllada i, tot d'una, amb 15 anys acabats de fer, a l'escola Sagrada Família hi trobo una escletxa per on respirar una mica d'aire lliure. És allà on m'inciten a llegir Els altres catalans (1964) de Paco Candel. I ara, aquí, desvetllaré una malifeta mai no confessada: em va fascinar tant aquell llibre publicat per Edicions 62, que el vaig robar de la biblioteca escolar. Quan hi penso, encara em fa sentir culpable. Però, tot just fa uns dies, rellegint Candel, vaig tenir ocasió d'alleugerir la meva culpa mitjançant el diàleg d'un dels seus personatges ("alter ego" de l'autor):

"... Es emocionante ver a alguien que no puede resistir la tentación de leerme y como no tiene para comprarme, me roba...".
Los importantes (1960/62) de P. Candel.


Així va ser, tot pispant un exemplar del llibre Els altres catalans, que vaig entrar en el món "Candelià". Per què em va fascinar d'aquella manera, el llibre? Doncs potser perquè parlava entre línies dels meus avis, dels meus pares, de "La Rosario" de les barraques de Sant Pau... Potser perquè donava veu a tots aquells que havien estat silenciats: "Candel, la veu dels sense veu". I, de ben segur, perquè l'autor era un magnífic escriptor, extremadament singular, autèntic, personal, descarnat i tendre alhora, un retratista social amb la dosi justa d'ironia, un excel·lent autor que convertia en protagonistes a personatges condemnats a fer de figurants. Després, amb els anys, han passat per les meves mans d'altres obres "Candelianes": Donde la ciudad cambia su nombre (la gran novel·la de "l'altra Barcelona"), Han matado un hombre, han roto un paisaje (1959), Los importantes (on també m'hi veia reflectit en aquell personatge anomenat Badajo Roldán que volia ser escriptor i es presentava als concursos literaris), ¡Dios, la que se armó! (1964), Trenta mil pessetes per un home (1968), Los que nunca opinan (1971), Barrio (1977), Els altres catalans del segle XXI (2001, un llibre que avui es manifesta absolutament visionari, escrit juntament amb Josep Maria Cuenca)... Confesso que tots aquests llibres ja no els vaig robar. Malauradament, no són pas fàcils de trobar a les llibreries convencionals, així que els he anat comprant aquí i allà: internet, mercat de Sant Antoni, llibreters de vell...

"Beneïts siguin aquests llibreters! Ells fan sobreviure la literatura, l'estanquen, l'eternitzen als seus prestatges, aconsegueixen que els llibres continuïn existint més enllà del terme que se'ls va programar..."
Primera història, primera memòria (2006) de Paco Candel.


Amb el Premi Literari 2011 de narrativa en sentit ampli que m'han atorgat la Diputació i l'Ajuntament de Lleida per tal de desenvolupar el projecte d'escriptura d'un text teatral que durà per títol Allà on la ciutat de Candel canviava el seu nom, la meva intenció no és fer un text biogràfic. Malgrat sigui palès que en Candel és la inspiració del projecte, la trama emocional es construirà a través d'un seu "alter ego" (tal i com ell mateix feia, posem per cas, amb els personatges protagonistes de les novel·les Hay una juventud que aguarda (1956) o Los importantes). En Candel mai apareixerà com a personatge físic a la ficció. Quin actor podria fer creïble una personalitat tan identificable, polièdrica i complexa? Serà, mitjançant un argument de ficció, que l'obra ens parlarà d'una Barcelona barraquista que havia de fer front a totes les dificultats per sobreviure a la misèria de la postguerra. La trama del text ens farà viatjar de 1951 -l'any de la popular vaga de tramvies a Barcelona-, al 2002 -el de la implantació de l'euro i la consolidació d'una nova immigració no comunitària. La meva intenció tampoc no és fer un exercici de nostàlgia perquè si bé és cert que avui dia no hi ha barraques, també és veritat que continua existint una "ciutat que canvia el seu nom": la del barraquisme invisible o vertical amb monoblocs i llits calents. És per aquest motiu que la temàtica del projecte continua girant amb vigència al voltant del tema "Candelià". El fet de triar la modalitat de teatre per desenvolupar el projecte té molt a veure amb la vinculació de Candel amb el grup teatral "La Pipironda" que liderava l'Àngel Carmona i que, d'una manera desinteressada, tot seguint l'exemple de "La Barraca" de Federico García Lorca, desenvolupà una tasca de teatre popular i apropà la cultura als barris marginals de Barcelona. Cal recordar que Candel va ser "pipirondo": dissenyà alguns decorats pel grup i, fins i tot, va arribar a interpretar el seu propi personatge ("El Candel") a l'obra La batalla del Verdún del dramaturg José M. Rodríguez Méndez. Val a dir, però, que mai no obrí la boca dalt de l'escenari perquè el seu fou un "personatge-símbol". És a dir: sense diàleg. Si amb aquest meu projecte de treball teatral, aconsegueixo que el record d'aquella Barcelona que va existir no es dilueixi del tot amb la pàtina del temps, n'estaré més que satisfet.

"...Un desitjaria que aquella ciutat que "canviava el seu nom" quedés per sempre incòlume en el record com un monument al temps que sempre passa, per molt que de vegades, s'hagi quedat estancat i qui hagi passat hagis estat tu..."
La providència es diu Paco (2008)
(Biografia de Paco Candel, escrita per Genís Sinca)


Allà on la ciutat de Candel canviava el seu nom és un bon títol pel meu projecte? M'ho rumiaré. Potser Els altres Candels seria un títol més adient atès que fou gràcies al Paco que aquells "altres", avui ja som "nosaltres". Gràcies a ell vàrem aprendre que la integració és un fet dual: drets i deures, que tot suma. Gràcies a ell vàrem deixar de ser "xarnegos" i "mursianus", vàrem deixar de ser "els pa i ceba" i "els que mai no han bufat la cullera". Mil gràcies, Paco Candel, per ajudar-nos a canviar de nom.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web