Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 14 - Josep Maria Forn - 08/07/2014
Descarrega'l en format PDF

Les estrenes de "La piel quemada"

Josep Maria Forn

Director i productor cinematogràfic
Membre Honorari de l'Acadèmia del Cinema Català

El primer passi públic de La piel quemada es va produir el febrer de 1967 a la Semana de cine español de Molins de Rey que dirigia Joan Francesc de Lasa i va provocar una petita tempesta en el món cinematogràfic català. Crítiques a la temàtica de la pel·lícula, declaracions a favor i en contra dels posicionaments polítics i cinematogràfics, entusiasme en alguns sectors socials...

El 14 de febrer a Tele/eXpres, Carlos Carrero li feia una entrevista a Paco Candel i el títol era "Los otros catalanes, otra vez de moda". El periodista li preguntava a Candel què li havia semblat la pel·lícula i ell responia que era molt interessant i que hi havia seqüències que eren molt "candelianes".

L'estrena comercial va tardar encara molts mesos perquè els distribuïdors, malgrat l'acollida que havia tingut i els comentaris que continuaven, no creien en la comercialitat de la pel·lícula. Finalment, un premi important al Festival de Valladolid, La Carabela de Plata, i la defensa que el Lasa feia des de Catalunya i la que feia en Marcel Oms a Perpinyà, van permetre estrenar la pel·lícula el mes de novembre a Barcelona, simultàniament als cines Maryland i Balmes, de l'empresa Xicota, que era una família republicana i amb simpaties per l'esquerra que estava des de feia molts anys vinculada a l'exhibició cinematogràfica.

Es va organitzar un col·loqui, la nit de l'estrena, al cinema Maryland. Volíem que hi participessin un català, un valencià i un murcià. El català va ser el director teatral Ricard Salvat, el murcià va ser l'actor Paco Rabal i el valencià havia de ser Paco Candel, que a última hora no va poder venir i es va intentar substituir-lo per en Raimon, que al final tampoc va venir. La sala era plena de gom a gom i quan va acabar la pel·lícula hi va haver un aplaudiment que va durar molt. El col·loqui va ser seguit molt atentament pel públic, Ricard Salvat va fer una defensa aferrissada de l'ús del català -estàvem en ple franquisme- i també va ser molt aplaudit en Paco Rabal, que va defensar els "xarnegos murcians", expressió que en una escena de la pel·lícula es utilitzada com a insult pel personatge que interpreta el crític cinematogràfic Jordi Torras.

El públic acudia massivament a les dues sales, i unes quantes setmanes després, quan els espectadors començaren a disminuir, es va organitzar un acte publicitari al cine Balmes. Una nit, altra vegada amb la sala plena, quan es va acabar la projecció es va constituir un tribunal per jutjar la pel·lícula. El fiscal era Joan Pineda, reconegut músic cinematogràfic que opinava que el fenomen migratori no estava ben reflectit en el film. El defensor era Joan Francesc de Lasa i el jutge era Arnau Olivar, cinèfil i organitzador de les trobades cinematogràfiques a França, concretament a Ceret.

Després dels parlaments del fiscal i del defensor, van començar a ser interrogats els testimonis. Quan va pujar a l'escenari la Maria Aurèlia Capmany, testimoni de la defensa, va començar a parlar en català. Fet que va provocar la protesta d'un crític cinematogràfic que li va dir que parlés en "español". La Maria Aurèlia s'hi va negar i es van començar a barallar. El públic també va intervenir, una part, la majoria, a favor de la Maria Aurèlia, i una minoria reclamant que parlés "en español". La baralla va anar creixent fins que de sobte es van apagar els llums. Al llarg d'alguns minuts, la única llum de la sala eren les llanternes dels acomodadors. L'empresari, el senyor Xicota, va sortir a l'escenari i va dir que l'avaria trigaria en arreglar-se, que ho sentia molt però que la sessió s'havia acabat. Els espectadors van anar sortint i jo en acomiadar-me de l'empresari li vaig dir: "quina llàstima que l'avaria s'hagi produït quan la discussió era tan interessant". Ell se m'apropà i em va dir "tan interessant que potser haguéssin acabat trencant-me alguna butaca" i en veu baixa va afegir "el llum l'he apagat jo".

El febrer de 1968 La piel quemada es va estrenar a Madrid i també es va muntar un col·loqui amb Berlanga, Alfonso Sastre, Caballero Bonald i jo mateix. Recordo que va ser molt interessant l'anàlisi sociopolítica que va fer l'Alfonso Sastre, la valoració cinematogràfica del Berlanga i el perfum poètic que va percebre Caballero Bonald. En el curs del col·loqui jo vaig parlar d'Els altres catalans i ningú s'hi va afegir i vaig deduir que Candel no era gaire conegut a Madrid.

El mes de març de 1999, la pel·lícula es va reestrenar a Barcelona als cinemes Mèlies. A la promoció publicitària que es va fer a la seu de l'SGAE hi va assistir Paco Candel, que va dir "He vist La piel quemada més vegades que no pas el director". I és que durant els 22 anys que havien transcorregut des de l'estrena el 1967, van ser nombrosos els cineclubs, les institucions culturals, els ajuntaments i les organitzacions vinculades a l'emigració que li demanaven que presentés la pel·lícula.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web