Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 12 - Julio Baños - 01/04/2010
Descarrega'l en format PDF

Vivències amb el Paco

Julio Baños

Membre del Patronat
i tresorer de la Fundació Candel

Defensor infatigable dels marginats de la societat, el Paco és conegut com l'escriptor que ha deixat una petjada profunda en el coneixement dels barris perifèrics de la gran ciutat. Ha escrit cròniques i novel·les excel·lents, que denuncien l'abandó que patien els veïns d'aquests barris a les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta. Aquestes realitats amagades, que l'escriptor treia a la llum pública, van impactar en la consciència dels barcelonins d'aquells temps.

Sense defallir, va denunciar la xacra de la pobresa més absoluta que pateixen homes i dones en l'anomenada societat del benestar, en la qual mentre que uns tenen tot el que volen, uns altres, ni un bocí de pa per portar-se a la boca; d'aquesta temàtica, també una bona quantitat de les seves obres en parlen.

Quant a l'emigració, l'amic Paco tampoc va escatimar esforços i paper a defensar aquella gent que, com ell i la seva família, va haver d'abandonar la seva terra natal i cercar un lloc on poder treballar, viure, fer-se un futur millor i tirar endavant els seus. Això era i és el desig de totes les persones que vénen a viure aquí, però el Paco es va integrar plenament en la societat d'acollida i va lluitar amb totes les seves forces i amb la màquina d'escriure perquè els immigrants s'adonessin que era bo i saludable per a ells i per a les seves famílies que s'integressin en la nova societat d'acolliment. Dónava conferències, participava en taules rodones, assistia a reunions i sempre estava disposat a complaure qualsevol petició d'aquella gent senzilla que, normalment, vivia en barris humils o en barraques.

Al 1964, el Paco va escriure, a petició d'Edicions 62, un llibre que hauria demarcar un abans i un després en el món de l'emigració. Fins aleshores, i des de sempre, a aquesta gent que venia de fora a viure aquí, se'ls anomenava despectivament xarnegos. El llibre en qüestió és Els altres catalans. Aquesta obra, a més de fer un estudi detallat de la situació econòmica, cultural, laboral i d'habitatge, també recull les aspiracions d'aquella gent, el desig d'arribar a ser catalans de ple dret amb el temps. Ell desterra la paraula xarnego i els anomena "altres catalans". Això fa, que a partir d'ara tots seran catalans, ja no hi haurà xarnegos.

Com deia, no hi ha cap dubte que, a part de ser un gran escriptor, hi ha algunes altres facetes que solament les coneixem els qui vam tenir la gran sort de conviure amb ell, els amics.

El Paco i jo ens coneixem des d'aquella postguerra on, per poder viure, s'havia de fer de tot, o quasi de tot. Era cap a finals dels anys quaranta, i el treball escassejava. En aquell temps, el meu germà Carmelo, deu anys més gran que jo, no tenia feina, i com s'havia de tirar endavant fos com fos, va anar a parar a una d'aquelles feines mal pagades que es feien a casa. Donaves una petita quantitat de diners com a paga i senyal de garantia, i t'emportaves un paquet de plats i gots de plàstic que s'havien de decorar amb dibuixos, ja que estaven destinats als infants. Al cap d'uns dies, un cop pintats, s'entregaven i et pagaven la feina feta. El meu germà havia anat a l'escola de Port amb el Candel, i un dia que es van trobar pel carrer li va comentar com n'era, d'esclava, la feina que feia, ja que per treure un petit sou setmanal havia de pintar llops i caputxetes vermelles des del matí fins a la nit.

El Paco, que aleshores encara no havia publicat cap llibre i que de segur no anava massa bé econòmicament, no va posar cap inconvenient al treball de decorar, ans al contrari. Més aviat va pensar en el que es podria treure de salari a la setmana, i sense pensar-s'ho més, li preguntà:

-Escolta, Carmelo, jo podria treballar amb tu a casa teva i guanyar- me uns calerons?

El meu germà li va dir que ell no hi veia cap inconvenient:

-A més, l'usurer que em subministra el material sempre està dient que per què no n'hi pinto més de plats i tasses. A sobre, ens ho passarem molt bé fen petar la xerrada.

Cal assenyalar que per decorar les peces de plàstic s'havia de tenir certa gràcia per al dibuix, però tant el meu germà com el Paco havien destacat a l'escola precisament per la seva facilitat per al dibuix.

Jo tenia en aquell temps uns dotze o tretze anys i estava de sit jant sortir de l'escola per estar una estona amb ells, en aquella habitació del carrer Galtés 59, de Can Tunis.

Com que m'agradava tant estar amb ells, tot observant la destresa que tenien i la manera de bellugar els pinzells per pintar animalets i flors, vaig acabar ajudant-los; calcava en paper carbó els dibuixos sobre els gots, plats o tasses i, després, ells ho remataven amb colors ben vius.

Aquella feina no va durar massa temps, perquè van acabar trobant altres feines menys esclaves i millor retribuïdes, però l'amistat amb el Paco la vaig mantenir sempre, fins a la seva mort.

Al juliol del 1970, unes 300 famílies, llogateres del Consorci de la Zona Franca, és a dir, famílies que vivien en una franja de terreny al barri de Can Tunis, van rebre una citació per al desnonament de les seves vivendes; era gent que vivia en pisos i cases d'abans de la guerra, barraques, algunes amb un hortet, i alguna casa de pagès. Es necessitaven els terrenys per fer l'ampliació del Port de Barcelona, i l'operació venia avalada per una ordre ministerial apareguda en el butlletí oficial de l'estat. La indemnització que els proposaven era miserable i van decidir lluitar per aconseguir una vivenda digna per a les seves famílies. Es van mobilitzar i, entre altres coses, van demanar l'ajut de la premsa escrita. El Paco, qui aleshores escrivia articles per al diari "Telex-Pres", va respondre immediatament a la crida dels seus veïns de Can Tunis i es va posar a la seva disposició. Durant els sis mesos que va durar la lluita entre els veïns i les empreses constructores de l'ampliació del Port, el Candel va assistir a les assemblees, va escoltar, va aconsellar i va escriure quatre magnífics articles de mitja pàgina al "Telex-Pres". Aquesta història va acabar força bé per als veïns, ja que els van donar una indemnització per família quasi suficient per a l'entrada d'un pis en un dels barris que sorgien aleshores a la perifèria de la ciutat o a l'àrea metropolitana. Segurament els articles que va escriure el Candel, juntament amb els d'altres periodistes que també els van donar un cop de mà, van ajudar a la solució del problema.

Des del 1972 érem veïns al carrer Foneria i, com a tals, passàvem moltes estones junts. De vegades em comentava petits entrebancs que trobava en escriure els seus articles i em demanava que l'acompanyés o que li fes alguna gestió. Recordo amb nostàlgia i una mica de tendresa els matins o les tardes en què anàvem a qualsevol lloc per perfilar el seu reportatge. Malgrat que era tímid, la seva conversa era molt fluida i agradable i sempre l'amania amb un toc d'humor que feia que estar amb ell fos d'allò més agradable.

Entre altres passejades, vam estar per Montjuïc tot descobrint les restes del castell de Port o esbrinant més o menys on es trobaven les sitges ibèriques descobertes als anys vint del segle passat, quan es va construir la línia del carrilet de la potassa, o la pedrera romana descoberta al 1990, quan van obrir el carrer del Ferrocarrils Catalans.

El reportatge del diari "Avui" el va titular Vestigis històrics.

Un dia d'agost del 1993, el Paco em va trucar per telèfon: "Julio, podríem anar demà al matí a la barriada de Can Pi ?" I jo: "A quina hora vols que et passi a buscar?" Ell era matiner, es llevava molt d'hora, i crec recordar que vam quedar a dos quarts de nou. L'endemà, a l'hora assenyalada, estava preparat, la Maruja s'hi va afegir a última hora i tots tres vam marxar. A la porta del carrer l'esperava un home, un marginat que vivia del que treia dels "containers" i que a les nits dormia a unes coves de Montjuïc; al barri li deien "el Metralleta", no en conec la raó; tan bon punt va veure el Paco, li va dir: "Buenos días señor Candel" i li va allargar la mà. Ell li va respondre: "Buenos días Ricardo" i, amb un gest mecànic, es va posar la mà a la butxaca i li va donar una moneda de cent pessetes. "Mira, el milionari; cada dia en sortir al carrer, està aquest aquí esperant els vint duros, que ben segur se'ls gastarà en vi", va dir la Maruja. I el Paco: "Què vols que hi faci? Que li demani un certificat de bon ús de la misèria que li he donat? Doncs, que s'ho gasti com li vingui de gust". Aquet pobre home anava mal vestit, brut i esquilat com el bestiar, no demanava almoina a ningú, excepte al Paco. Segurament era l'únic de tot el barri que s'adreçava a ell pel seu nom de pila, ja que, com he dit, tothom li deia "el Metralleta".

Can Pi era una barriada destinada a desaparèixer, atès que s'estava construint el Polígon Industrial de Gran Via Sud, a la Marina de l'Hospitalet. Aquest havia estat un barri on molt de temps hi havia hagut molts escombriaires, però ara es trobava mig enrunat amb moltes cases tapiades i carrers deserts. Sols quedava dempeus un petit bar i hi vam entrar. Un home amb un davantal servia begudes i entrepans a uns obrers, probablement els qui enderrocaven les vivendes o qui treballaven per a les empreses que ja començaven a construir. La Maruja va demanar un tallat, el Paco una truita d'espinacs i una cervesa, i jo una taronjada. Li vam preguntar al cambrer com havia anat això de l'enderroc del barri, i ell amb la tristor al semblant ens va dir que era una mort anunciada. El Paco li va dir. "I vosaltres no hi heu fet res?" I ell: "I tant que sí! Però, què vols? Davant del ´poderoso don dinero`, no hi ha res a fer; ens han indemnitzat amb el que els ha semblat i, amb la cua entre les cames, hem hagut de marxar; jo mateix, tinc l'ordre d'abandonar el bar els mes que ve". I el Paco: "Però nosaltres hem vist pintades a les parets en què es fa una crida als veïns a lluitar pels seus drets". I ell: "Sí, però després de moltes reunions, assemblees i protestes, et donen una mica més d'indemnització i llestos!

El reportatge del diari "Avui" es va titular Can Pi.

Ell sentia una gran nostàlgia pels anys de la seva infantesa i joventut, i un dia de maig del 1998, em va dir: "Julio, m'han dit que aquell Can Tunis que vam viure de petits està desapareixent i m'agradaria visitar el poc que queda de la part antiga. Podríem convidar alguns amics d'infància, què et sembla?" I jo: "Bé, intentaré contactar per telèfon amb alguns dels que van anar a l'escola amb tu i veurem com va la cosa". Vaig fer algunes trucades i, al final, en van venir dos; un, l'escultor marbrista José Subías Berlinguiere, i l'altre, el meu germà Carmelo. Aquella mateixa setmana vam quedar per anar a Can Tunis. Després de donar un tomb per la part antiga que encara es conservava, el Subías ens va convidar a esmorzar al bar del Piñol, el qual, pocs mesos després, va abaixar la persiana. La sobretaula va ser molt divertida i amena i vam estar si fa o no fa un parell d'hores recordant com havia estat el barri als anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat.

Una altra sortida emocionant va ser la que es va fer al barri de les Cases Barates o Eduardo Aunos, l'octubre del 1998. S'estaven enderrocant les antigues Cases Barates del 1929, i ell volia veure per última vegada el barri on havia passat la seva infantesa; la barriada ja estava mig enderrocada i ja hi havia construït un bloc nou de pisos. A cada pas que feia, anava dient: "Aquí vivia el meu tiet, allà estava el forn de pa, aquí jugàvem fins a ben tard", i, amb els ulls humits per l'emoció va assenyalar un solar amb restes d'enderrocs i ens va dir: "Mireu, aquí estava la meva casa, i aquí davant hi havia l'acàcia que tant va defensar la meva mare perquè no la tallessin per fer llenya, en aquells difícils anys de la guerra civil. Després, vam anar a l'escola Sant Raimon de Penyafort on ell havia estudiat de petit. El Paco deia: "Mireu, en aquest pati ens ho passaven d'allò més bé". En un moment determinat, es va presentar el bidell Jordi Cortés, a qui tots nosaltres coneixíem perquè era veí del barri, i li va dir al Paco: "T'ensenyaré una cosa que segurament no saps. Mira, veus aquell pollancre tan gran? Bé, dons el va plantar el teu pare". I el Paco: "De debò? De debò?" "Que sí, home, que sí". D'una revolada, es va abraçar al tronc mentre una discreta llàgrima li lliscava galta avall. Els qui l'acompanyàvem, la Cristina Mora, la Sílvia Cortés de BTV, l'Emilio Suárez i jo, observàvem meravellats la tendresa amb què es mirava i acaronava l'arbre.

Aquest article al diari "Avui" es va titular La Mare de Déu de l'Acàcia.

Un dia el Paco em va dir: "M'agradaria visitar un estany que hi ha al Prat, al que anomenen La Ricarda; es veu que està ple de petita fauna salvatge, sobretot d'aus". "Em sembla que és privat i està cercat amb una tanca de filferro espinós", vaig contestar, "però demanarem un permís". La finca en qüestió era bastant gran. Així, doncs, en una ocasió ens hi van acostar per veure on era i com s'hi podia accedir. En un extrem de la propietat hi havia la casa del masover, vam trucar a la porta i ens va obrir un home; li vam dir que ens agradaria veure l'estany per poder-ne escriure un article al "Periòdico". L'home, molt atent, va dir que la propietat era de la família Beltran i Serra i ens va donar el telèfon de l'administrador. L'endemà hi vaig parlar per telèfon i, el dia assenyalat, ens vam desplaçar amb el meu cotxe, vam passar per uns camins on i havia uns cartells que deien "PROHIBIT EL PAS. CAMÍ PARTICULAR" i, com que teníem el permís, no en fèiem ni cas i vam arribar a la porta de la propietat. Ens van rebre el masover i el senyor Manel Beltran, nét del propietari. Després de les presentacions, vam anar tots a un petit embarcador cobert amb una teulada de fusta que em va semblar de pel·lícula, vam pujar a una petita barca de motor i vam recórrer tot el perímetre de l'estany que és com un riu gran d'uns dos kilòmetres de llargada. Al pas de la barca, aixecaven el vol ànecs coll-verd, garses, martinets, fotges i altres aus; vam observar que molts dels arbres de la riba estaven emblanquinats a causa dels excrements dels cormorans i, a les ribes sorrenques, els camallargues cercaven els seus cucs i petits mol·luscos; en unes palmeres, les cotorres feien un guirigall estrident i entre els innombrables joncs de les ribes s'endevinaven els nius de molts ocells; per l'aigua es veien saltar les llísseres que els llobarros empaitaven, i també vam veure anguiles molt grosses.

Una vegada a terra ens va cridar l'atenció unes tortugues. Vam preguntar si eren d'aigua i ens van dir "aquestes no, però també n'hi ha". Ens va semblar meravellós que tan a prop de la gran ciutat existís aquell paradís natural ple de flora i fauna. El senyor Beltran ens va dir que aquell paratge estava declarat reserva natural i que si es mantenia en aquell magnífic estat era perquè la família havia tingut molta cura a protegir-lo: el va encerclar amb una tanca, va disposar d'una família de masovers que vivia dintre de la finca, i el va dotar d'un guarda jurat que vigilava la reserva. Els vam agrair la gentilesa per atendre'ns tan bé, i vam marxar.

L'article al "Periòdico" es va dir La Ricarda del Prat.

Sortides tan divertides com aquestes en vam fer moltes. També vaig viure moltes experiències al seu costat, ja que la nostra amistat va durar fins que ens va deixar. Quan ja estava malalt, a vegades la seva companya Joana treballava, i jo l'acompanyava a on calgués, al metge, al dentista etc. Tinc la gran satisfacció que, a pe- tició seva, li vaig fer el pròleg de l'ultima edició de Donde la ciudad cambia su nombre; al mateix temps, ell també es va brindar a fer el pròleg de dos llibres meus, Can Tunis, l'ocàs d'un barri i Infants i postguerra, aquest darrer al 2006 quan el Paco ja estava molt malalt; crec que va ser l'última cosa que va escriure amb aquella mà, amb què tants meravellosos relats havia escrit, i la que la tremolor de la malaltia ja no li deixava manegar amb destresa.

Quantes bones estones haurem passat a través dels anys, estimat amic! Per tot allò, i per la amistat que ens unia, et dono les gràcies, i allà on siguis, estic segur que seràs tan estimat com ho vas ser aquí.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web