Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


Núm. 11 - Ferran Soriano - 11/05/2010
Descarrega'l en format PDF

Temps i memòria

Anècdotes viscudes amb Paco Candel (Quin temps!)

Ferran Soriano

Escultor.

Aquella setmana havíem parlat per telèfon en Paco Candel i jo i, com en tantes altres ocasions, vam quedar que soparíem plegats a casa: el Paco, la Maruja, la Consolació i jo i després aniríem a veure l'actuació del "cantaor" Manuel Gerena, al poliesportiu de l'Institut Joan XXIII de Bellvitge. Érem a finals d'estiu de l'any 1976.

El Paco havia conegut Gerena, no sé si en una actuació seva semiclandestina, o clandestina del tot, o bé en algun acte o reunió política, això sí, amb regust clandestí. Era el que bullia en aquells temps.

Vaig anar, doncs, a recollir el Paco i la Maruja a casa seva en el meu 600, al carrer Foneria -Fundición, aleshores- i vam tornar cap a Bellvitge, on ja vivíem la Consolació i jo en aquella època i on ho hem continuat fent. Després d'aparcar el cotxe, vam pujar a casa on ens esperava la Consolació, que aleshores estava esperant el Daniel, el nostre primer fill, que va néixer el mes de novembre.

Posteriorment, vam anar cap al poliesportiu i, en arribar, vam passar a saludar el Manuel Gerena, a qui en Paco anomenava "Manolillo", tot accentuant la L i arrossegant la doble L i la lletra O, tot allargant el nom amb un to summament afectuós. Semblava certament que li tenia molta estimació; el Gerena, tot s'ha de dir, també s'estimava força en Paco.

Just és dir que jo anava molt content per tot el que de nou era tot allò per a mi. Sentia aquell pessigolleig que es produïa cada vegada que anaves a un acte o una manifestació, més petita o més gran, de les moltes que es produïen en aquells anys. Al Paco també se li notava aquesta mena d'excitació; es tenia la sensació que, per fi, la Història portava camí de canviar, que les coses que fins al moment ens ofegaven podien ser diferents, i que la gent, els actes i actuacions com aquella, si més no, n'obrien el pas.

El poliesportiu tenia unes grades i, a la pista, s'havia habilitat un escenari i un pati de butaques -cadires- però nosaltres quatre vam decidir pujar a les grades laterals que eren d'obra, ja que, encara que lateralment, vèiem tant l'escenari com la gent de baix i, com que de grades només n'hi havia a un costat -costat de mar, diríem- podíem veure el carrer per damunt de la tàpia del davant perquè no era massa alta, i també la porta per on s'entrava al recinte.

Una certa emoció ens ennuegava a tots plegats a causa d'aquell sentit reivindicatiu i, diria, que un xic subversiu, on tot allò que senties parlar tenia a veure amb la desitjada llibertat.

Va ser un descobriment veure per primera vegada en un escenari -si bé modest- entrecreuades les dues banderes, l'andalusa i la senyera; es respirava un esperit d'agermanament veritablement estimulant, que, ai làs, on ha anat a parar a hores d'ara?

Començava l'actuació, amb l'aparició a escena d'aquell noi esprimatxat, que quan s'esforçava cantant, semblava que es trencava. De sobte, ens adonem que al carrer, a l'altre costat de la tàpia, apareixen uns quants "land-rover" amb elements de la Guàrdia Civil, amb els seus "naranjeros" a la mà, que comencen a desplegar-se, entren per la petita porta d'enfront nostre -sempre amb l'arma a les mans- i es dirigeixen cap a l'escenari.

No sé com explicar i ser fidel al record d'aquells moments. La por, la cridòria de la gent, l'actitud amenaçant de la "benemérita" i l'ensurt tenien el Paco absolutament fascinat, i jo sentia una barreja de tot plegat. No cal dir com estava la Consolació i, sobretot, la Maruja, qui es va posar molt nerviosa, a la vora d'un atac. Vam decidir, doncs, que les dues marxessin cap a casa, la qual cosa van poder fer sense problemes.

El Paco i jo ens vam quedar. Jo admirava com s'ho prenia, com ho vivia, i jo al seu costat. Aleshores, un dels guàrdies s'atansà cap al Gerena i algú més de l'organització i els van demanar uns papers -permisos- suposo, amb l'advertiment que no podia interpretar les cançons prohibides. Encara anàvem d'aquesta faiçó, se li marcaven les cançons que es podien cantar i les que no.

Aleshores va començar l'actuació entre nervis i aplaudiments -el Paco exultant- i la figura del "secalló" Manolillo va crèixer enormement. El Paco aplaudia amb totes les seves forces, i les poques paraules que podíem dir-nos eren per dir solament que el vèiem com un heroi. Tot això, però, sense entendre res de "cante jondo". Continuàvem sota la presència de la Guàrdia Civil.

El més formidable, però, va ser que les persones -moltes- que coneixien les cançons de l'artista, fins hi tot les no autoritzades, es van posar a cantar-les. Llavors els "civils" van girar cua i van marxar.

Tot plegat, tanmateix, constituïa un èxit, una "victòria". En acabar, vam sortir caminant tot comentant la jugada força contents i vam tornar cap a casa, on ens esperaven la Maruja i la Consolació, nervioses i divertides alhora. Van escoltar el relat del Paco i els afegitons que jo intercalava. Encara vam fer un ressopó, i la conversa, apassionada, va durar fins a les tantes.

Així es vivien les coses en aquells temps que, per sort, els nostres fills avui no han viscut. Episodis com aquest, que semblen d'èpoques i indrets remots del planeta, els coneixem per les notícies televisives, com quelcom llunyà, però tot plegat passava aquí. Però és cert. Tot això va passar, i no fa tant.

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Menéame Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web