Fotografia d'en Paco Candel i logotip de la Fundació
Inici La Fundació Activitat Francisco Candel Paco Candel: Catalunya, un sol poble
Activitat

» Editorials
» Notícies
» Fulls candelians
» Observatori social


» Castellano


"Jo era un nen adoctrinat"
03/04/2018

Josep Maria Forn al despatx de la seva productora, a Barcelona, davant els cartells de tres dels seus films més emblemàtics (Foto: Josep Losada). Pòsters dels seus films més emblemàtics (La piel quemada, Companys, procés a Catalunya, El coronel Macià...), tota mena de premis (el Gaudí, la Creu de Sant Jordi...), pel·lícules i llibres, molts llibres, omplen el seu despatx, a la frontera entre Gràcia i Vallcarca, seu de la seva productora, Films de l'Orient. És un dels últims cineastes europeus en actiu que van començar la carrera als anys cinquanta. Amb el cap ben clar i la memòria intacta, enllaça records, reflexions i anècdotes que podrien omplir llibres. Ens en revela una de nen adoctrinat que no havia explicat mai, i que va deixar horroritzat el seu pare. Anys després, el 1970, ja havia renegat de la doctrina: li van prohibir dirigir fins a la mort del dictador. El proper dimecres, 4 d'abril, compleix 90 anys.

'El somni català' (2015) semblava un comiat. Va ser el seu últim llargmetratge?

Sí. No m'agrada que sigui l'últim, però les coses s'imposen a la vida.

Quines paraules defineixen millor la seva carrera?

M'han dedicat dues biografies. Una és d'Àngel Quintana i es titula Indústria i identitat. Defineix el meu cinema com a indústria, perquè vaig començar com un treballador de la indústria del cinema, i identitat, perquè des del primer moment em va preocupar la identitat. La piel quemada és un exemple, en ple franquisme, de la identitat, en aquest cas de la immigració, del que Candel anomenava els altres catalans.

No fa més llargmetratges, però segueix actiu, no?

Què podria fer jo ara? L'únic que podia fer amb la meva filmografia era fer un recull de les meves pel·lícules i explicar quin és el somni català. Ara mateix, el 2018, en les circumstàncies en què estem, estic pensant a fer-hi un afegitó. Al final utilitzo la frase de Muriel Casals: "Nosaltres som el somni", i s'acaba aquí, just quan comença tot el procés. Vull afegir-hi tot el que ha passat [des del 2015], però no sé si ho faré. És embarcar-me en una altra cosa.

Per què ha fet tantes pel·lícules que prenen significats nous i vigència en l'actualitat?

Perquè estem en un procés que no és nou d'ara. A Madrid s'equivoquen quan parlen de quatre esbojarrats i pensen que, decapitant-ne la cúpula, s'acabarà el procés. No és així. Sí que hi pot haver persones que han tingut més importància. Mas pot haver portat Convergència des de l'autonomisme reivindicatiu a la posició actual, però, en el fons, tot és a baix, i també hi era quan Macià va proclamar la República Catalana.

Per què va tenir problemes amb la censura franquista?

Quan vaig fer La respuesta [1969], la meva pel·lícula maleïda, va passar 24 vegades per la comissió de la censura franquista i no es va poder veure als cinemes fins al 1975. Es va estrenar al Festival de Molins de Rei. La vaig presentar i el director general de cinematografia em va dir: "A vostè se li a acabat el cinema. No en farà més en la vida." No vaig poder dirigir fins al 1975.

Per què va recuperar un personatge històric com Companys a través del cinema el 1979?

Primer, vaig produir La ciutat cremada. La vam començar abans que morís Franco. Quan volia fer una pel·lícula sobre Companys, em vaig trobar que, en aquell moment, hi havia tres projectes sobre Companys. Un era d'un productor d'Andorra i l'havia d'interpretar Yves Montand. Finalment, va tirar endavant el meu projecte. Vaig escriure el guió, em vaig basar en el biògraf oficial i vaig tenir la sort de parlar tres vegades amb el nebot de Companys i altres persones que el van conèixer.

A l'inici, Companys va a la plaça Sant Jaume i s'acomiada del Palau de la Generalitat perquè sap que no hi tornarà. Quin significat pren avui, que el president Puigdemont estava exiliat i ha estat detingut?

Hi ha molts punts de contacte amb Macià i Companys. Puigdemont està més en les circumstàncies de Companys que en les de Macià. Es repeteixen molts fets que tant connecten amb la proclamació de la República Catalana de Macià com amb el 6 d'octubre, que és molt present. Aquí arriba el 155 i s'ho carreguen tot. El que passa és que ara no s'ho creien. Estic d'acord amb Mas que va ser una proclamació de la República va ser simbòlica. Un crític de Madrid va dir que Gabriel Rufián sembla un personatge de La piel quemada. Quan Rufián va al Congrés i diu que és xarnego i independentista, recorda La piel quemada. Hi ha un moment en què es diu que els fills d'aquest immigrant seran més catalanistes que vostè.

Quina importància té el cinema per divulgar la història?

Estem fent història amb el cinema en un moment en què la història segueix viva. Cambó va dir a Alfons XIII que Barcelona no estava contenta, perquè tot s'havia de resoldre a Madrid, i allà mai no tenen pressa. Les pel·lícules que he fet parlen d'una història que és viva. La piel quemada també. Un dels temes que hi apareixen és el castellà i el català.

Ara s'ataca l'escola catalana i el model d'immersió lingüística.

Ara, hi ha el mantra que amb l'escola s'adoctrina els nois i els fan antiespanyols. Perdó? Jo he anat a l'escola franquista i el primer llibre que vaig llegir era de José Antonio Primo de Rivera. Amb deu anys vaig ser falangista entre cometes. Recordo, i això no ho he explicat mai, que vaig anara l'escola de comerç fins als 15 anys, vaig començar a treballar, i allà em vaig fer del Front de Joventuts. Un dia, em van vestir de falangista i recordo la cara del meu pare, a la botigueta que tenia a Gràcia, quan em va veure amb les botes, la boina, la camisa blava i les cinc fletxes. Es va quedar horroritzat. Al Front de Joventuts vaig sentir les primeres converses polítiques: hi havia una branca del falangisme que parlava de la "revolució pendent" i començaven a ser antifranquistes. Ara, jo era un nen adoctrinat i he acabat catalanista i independentista.

Com va entrar en el món del cinema?

La meva primera idea de jove era ser escriptor. Amb 15 anys, vaig fer oposicions a Banesto i vaig quedar el número 1. No havia vist mai tan feliç el meu pare; pensava que ja tenia la vida solucionada. Quatre dies abans de complir 16 anys, hi vaig entrar a treballar. Però vaig pensar de seguida que tota la vida al banc seria horrorós i vaig començar a buscar maneres de sortir-ne. Gràcies al meu germà gran, vaig aconseguir una feina una mica més ben pagada en una editorial d'un falangista, Luis de Caralt. Va ser el primer disgust per al meu pare. Allà em sentia com un peix a l'aigua, i em van fer director de la llibreria Luis de Caralt. Vaig fer la revista Panorama literario per a l'editorial. L'escrivia jo.

I el pas al cinema com va ser?

En aquella època, vaig començar a descobrir el món del cinema. I com que a l'editorial no m'hi trobava còmode... Vaig fer el servei militar a les milícies universitàries a Madrid i vaig començar a fer de meritori. Llavors, per entrar al sindicat havies de fer tres pel·lícules de meritori sense cobrar. Les vaig fer seguides i, en tornar de Madrid, ja vaig entrar a treballar al cinema gràcies a una persona clau en la meva carrera, Paco Pérez-Dolz, que era secretari de rodatge i jo havia fet de meritori amb ell. Durant dos anys, no vaig parar; vaig fer pel·lícula rere pel·lícula. Després, vaig fer d'ajudant de direcció i ja vaig començar a pensar a dirigir una pel·lícula. Vaig conèixer el cinema des del punt de vista industrial. Quan em van proposar dirigir la primera pel·lícula, Yo maté [1957], el guió no m'agradava gens.

Com va conèixer els cineastes del neorealisme italià que el van influenciar a l'hora de dirigir 'La piel quemada'?

Els coneixia com a espectador. A Catalunya, la gent del cinema convivia molt i es marcaven fraccions. Hi havia l'Escola de Barcelona, tots amics meus, com ara Carles Duran, Jaime Camino, Pere Portabella, Gonzalo Suárez... Però jo no estava amb aquesta escola ni amb la Nouvelle Vague. Jo pensava que el que calia fer era reflectir la nostra realitat. Només em va seguir Pere Balañà, que va dirigir El último sábado [1967]. Amb La piel quemada, que vaig dirigir el mateix any, representen el neorealisme català. Ara, els crítics encara parlen de l'Escola de Barcelona. A mi hi ha qui em va incloure en el Nou Cinema Espanyol, amb Basilio Martín Patino, Angelino Fons...

Entrevista de Bernat Salvà al director de cinema Josep Maria Forn publicada originalment a elPuntAvui el 01/04/2018

Enviar a Delicious Enviar a Digg Enviar a La Tafanera Enviar a Mename Enviar a Facebook Enviar a Twitter

Fundació Privada Paco Candel - info@fundaciocandel.org - Sobre el web